Hereu dels tzdadik, els justiciers anònims que mantenen l'equilibri entre el bé i el mal impartint equitat, Justo Ledesma compleix la seva missió en una Barcelona moribunda i dura camuflada darrere de l'escenografia del turisme del primer món.
És una qüestió d'equilibri. Cada vegada que la balança es desnivella, Justo és allà per igualar-la. Més que un justicier és l'encarnació del cabreig vital amb un món esgarriat. A això ha vingut al món, a impartir justícia. En un món dur, només els durs sobreviuen. I el món que recrea Carlos Bassas en la seva novel·la és dur com un mur de maons. Justo és el seu producte i alhora és la broca. La mare de Justo, jueva, creia que en cada generació viuen trenta-sis justos, els Lamed VOV Tzadikim. Si un sol d'ells faltés, el món no tindria remei. Els justos li donen el nom i ell hereta de les paraules de la seva mare l'ofici. Com just que és, és anònim. La revelació de la seva veritable identitat, al costat d'una vellesa plena de records, és l'únic que té.
El tema dels justiciers que reviu Justo, aquesta addictiva i estupenda novel·la negra, sempre ha estat tema polèmic. Carlos Bassas comenta al respecte que més que un justicier, el que necessitem és un sistema de justícia millor. «El que els ciutadans no hem d'oblidar mai és que els tribunals no apliquen justícia en el sentit que molts donen a aquest terme, sinó lleis. I les lleis poden ser molt injustes. És aquí on la figura del justicier es torna poètica: algú que s'aplica de forma directa aquesta justícia que molts tenen al cap i que redreça les barbaritats del sistema».
No per res Bassas cita Cosecha Roja, les pàgines de Justo semblen per moments un referent barceloní de la gran novel·la de Dashiell Hammett, amb un estil precís i mancat d'ornaments que el lector agraeix. Només hi ha espai per a l'acció i una descripció acotada i precisa. De la Barcelona que va ser, en la qual Justo va créixer i va estimar a una dona que ja no és en aquest món, a la ciutat en la qual es va convertir, la nova Poisonville on proliferen les màfies i els sicaris. És aquesta Barcelona post-olímpica de postal la que crea el contrast amb el món de Justo: «on sempre hi ha massa gent a la qual carregar i un no pot abastar-ho tot, de manera que és millor deixar que es liquidin entre ells i limitar-se a rematar la feina». Justo és la peça clau d'aquest fràgil equilibri.
«Jo vaig viure la Barcelona de Vázquez Montalbán i González Ledesma. La Barcelona dels 80, preolímpica, amb les seves virtuts i els seus defectes. És la Barcelona que Justo troba a faltar. Algunes coses encara sobreviuen, però moltes altres han canviat o, simplement, han desaparegut. Gentrificació, explotació turística... És el preu que paga una ciutat quan vol convertir-se en una icona a l'altura de Nova York, Londres, Berlín...», comenta l'autor. «A aquestes ciutats els acaben sobrant els seus habitants, especialment aquells que enlletgeixen l'ideal que es tracta d'exportar. En aquestes ciutats de disseny, tot el que desentoni amb la imatge de marca s'escombra cap a l'extraradi».
És interessant l'edat del personatge, Justo. El fa passar desapercebut en un món on la gent gran molesta en una cultura que rendeix culte a la joventut i a la bellesa. «Els vells acaben convertint-se en una molèstia no només per al sistema, sinó per a les mateixes famílies: són una càrrega a la qual cal atendre, cuidar», afirma Bassas. «La crisi, però, els ha posat de nou en valor, encara que hagi estat d'una manera pràctica o mercantilista: ajudar en l'economia familiar, tenir cura dels nets, allotjar de nou els fills».
Justo descriu també un tipus de màfia molt nostra. Desmarcant, l'autor comenta que, en realitat, l'statu quo és la màfia més gran que existeix. «El sistema i tots els seus actors, polítics, econòmics, l'única missió és evitar que les coses canviïn en excés. Aquí és on gasta una quantitat enorme d'energia. I si algú es rebel·la, és assenyalat, acusat, estigmatitzat».
