Andrew O'Neill rastreja el recorregut d'un dels gèneres menys compresos i més inconformistes de la música. Des dels seus distants orígens, fins a les versions més extremes de la seva espècie, el músic i escriptor britànic aconsegueix, en versió heavy, una apassionant història que acompanya amb bones dosis d'humor i ironia.
matías crowder
Era d'esperar que el lector que s'animés amb un llibre que relata i detalla la història mateixa del heavy metal no es trobés amb pàgines vellutades i frases fetes. El heavy és contracultura, i com a ariet de la societat, és original i únic en tota la seva aspror. Per això Andrew O'Neill, el seu autor, no s'embolica amb embuts i des de les primeres pàgines avisa sobre el terreny de lectura. «Al món hi ha dos tipus de persones, els fans del heavy metal i els gilipolles. No et preocupis si estàs en la segona categoria: soc molt persuasiu», escriu com a frase de benvinguda.
Tot i ser un fenomen mundial, O'Neill assenyala que el heavy mai s'ha arribat a entendre del tot. La història del gènere transcorre en paral·lel a la de la mateixa cultura occidental, com si fos un microcosmos del món, una versió fosca d'aquest. El heavy, en tota la seva fauna artística, assegura, «et pot elevar al cel o ser un cant de vida».
La historia del heavy metal comença molt abans de la invenció de la guitarra elèctrica, com assenyala el mateix O'Neill, remuntant-se fins el neolític ja que, argumenta, «és una cosa que sempre va estar amb l'ésser humà, des que es van posar a colpejar roques amb pals, expressa una part essencial del que som, per això segueix sent popular tot i la total falta de suport dels mitjans de comunicació i certa invisibilitat d'aquest».
Amb un exemplar domini de la ironia, i la recreació d'un ambient molt heavy, l'autor sap combinar la història dels grups musicals referents amb un humor únic i delirant. Es diu que la música clàssica millora el coeficient intel·lectual i la percepció espacial. Es pregunta O'Neill quin és l'efecte del heavy metal sobre els individus que l'escolten. Ell mateix respon: «millora la teva tolerància a l'alcohol, et fa més sexi, et fa creure que qualsevol passat va ser millor».
Utilitzat com a bandera per escapar de la vulgaritat quotidiana a través de la música, el heavy metal engloba un ampli espectre que inclou tot tipus de persones: «des de ionquis, satanistes, i assassins, cristians renascuts i abstemis empedreïts, a jornalers que es deixen la pell a les sales on s'escolta». O'Neill escodrinya la «música dels melenuts amb calces» des del mateix origen del blues a Amèrica. Passant, després, per les aportacions dels més grans músics de la història, com la de Chuck Berry i el rellançament de la guitarra elèctrica. Cada un dels grans aporta el seu gra de sorra per formar personatges de la talla d'Ozzy Osborne o grups com Iron Maiden o Megadeth.
O'Neill és tot un personatge de l'escenari de la contracultura. Còmic, músic i escriptor, es presenta als platós de televisió amb el seu aspecte dark metal ple de tatuatges i un anglès desenfadat carregat de tacs. No per això perd precisió en el relat de la història del gènere, el heavy metal, centrat en el costat fosc de la vida humana, i de les seves subgèneres, com el thrash, el grindcore, o el black metal que ocupen en aquesta monografia la major part de les pàgines. «Quan el heavy et troba, et dona un lloc en el món, i per això és més que una música», assegura O'Neill, qui profetitza una llarga vida a la cultura del heavy metal.
