L'any 1919, l'escriptora Violette Ailhaud composava un petit relat anomenat L'homme semence (literalment, l'home semen) on, basant-se parcialment en fets reals, narrava la terrible situació en què es trobaren les dones d'un petit poble francès a mitjan segle XIX quan l'indret és brutalment privat de tots els seus homes després de la repressió ordenada per Napoleó III.
Per diversos i atzarosos motius, aquest relat no fou trobat i publicat fins a principis del segle XX, i ben aviat va despertar la curiositat de Marine Francine que, després de treballar i bregar-se com a ajudanta de direcció a les ordres de Michael Haneke a Amor o d'Olivier Assayas a Después de mayo (ambdós títols de l'any 2012), va decidir que el prendria com a punt de partida del seu debut com a cineasta.
D'aquesta manera, La mujer que sabía leer (traducció de certa correcció política que dista molt del títol original de la novel·la i fins i tot del suggeridor «semeur» triat per la mateixa directora) ens conta la quotidianitat d'aquest poble de dones per posteriorment aplicar-hi un interessant gir narratiu en el moment en què totes elles decideixen fer el jurament de compartir entre totes el primer home que aparegui en el poble. Quan arriba l'època de la sembra, un individu amb un passat misteriós anomenat Jean apareixerà pel poble, i tot i el jurament que va fer, la jove Violette no podrà evitar enamorar-se'n i patir pel fet d'haver de compartir el seu estimat.
Guardonada amb el premi de nous realitzadors en el darrer Festival de Donosti, La mujer que sabía leer compta amb la jove Pauline Burlet com a protagonista principal del relat, actriu que ja s'està convertint en quelcom més que una promesa gràcies a les seves destacades interpretacions en films com aquest o El Pasado (2013) d'Asghar Farhadi.
