El punt de partida de Pirenaica és original. El cronista, el mateix Ander Izaguirre, és alhora el fatigat ciclista que recorre d'una punta a una altra la frontera dels Pirineus. Es tracta d'un paisatge únic, que es confon amb el cel, o que s'obre com les manxes d'un bandoneó en un sens nombre de valls estretes. Que es converteix en un atapeït bosc o en una àrida esplanada, i que demana a qui el recorre la seva quota de suor i esforç.

El paisatge aviat es carrega de contingut i d'un sens nombre d'històries i personatges. Moltes de les rutes que recorre el cronista han estat construïdes per esclaus moderns, aquells presoners del franquisme que eren obligats a tallar els seus cims, immersos en la penúria i la fam. Per això els seus estranys recorreguts, la seva falta de vehicles, de gent, d'altres ciclistes, per això el seu silenci, la seva inutilitat moderna. Altres rutes foren fetes pels que fugien del nazisme, per immigrants, per soldats romans, d'aquí la seva riquesa narrativa, la frontera sempre ha estat testimoni d'anar i venir dels temps.

Homes que són migs ossos, com Sanjuán, un poble de pescadors que semblen sonats, un llogaret cubista i un vent surrealista, pelegrins de tot arreu del món que travessen la muntanya, per fer el camí a Santiago, els últims supervivents centenaris dels camps de concentració franquistes, emperadors enamorats i comtesses pèl-roges, són alguns dels personatges que inclou aquesta apassionant crònica pels Pirineus.

En la línia de grans cronistes com Martín Caparrós, Ander Izaguirre es presenta com un dels millors cronistes espanyols. Només que, a diferència del primer, empès per una croada contra el capitalisme, Izaguirre, nova generació, sembla impulsat per altres ressorts. Si a Potosí (edicions Libros del K.O.), la seva anterior obra, pot notar-se el mecanisme del neoliberalisme abusiu, a Pirenaica se centra en la història i en un gaudi intel·ligent del terreny recorregut.

La meta és difusa. S'esvaeix. S'interioritza. És el cim, el final del recorregut, el coneixement de la seva història, o la fusió de tot en un? Qualsevol passatge d'aquest meravellós llibre actua com l'imant que atrau el lector a recórrer aquell territori únic.

Memorable és el pas de quantitat d'artistes famosos que van iniciar des dels pobles perduts als Pirineus la desconstrucció del món conegut, com ho faria Auguste Herbin, Juan Gris, Picasso o Braue, cubistes que no es veien obligats a acceptar la realitat, sinó a desmuntar-la, per extreure les seves línies, les seves superfícies, els seus somnis i històries, i tornar-les a acoblar com millor els semblava.

Els surrealistes van aprofitar el surrealisme de la regió. En els quadres de Dalí, Izaguirre trobarà aquell mateix efecte de la tramuntana que sembla brillar en les seves obres, els cels enormes, els perfils nítids, el rerefons blau resplendent, rar, metafísic, atmosfera hiperrealista i lluminosa en la qual el geni col·locava els seus espectres, les seves plagues, els seus cossos fosos.

Ander Izagirre, periodista i escriptor, va rebre el Premi Europeu de Premsa el 2015 pel seu reportatge per a El País Así se fabrican guerrilleros muertos, el qual tractava sobre crims militars durant el conflicte colombià, i el Premi Euskadi de Literatura el 2017 pel llibre Potosí, sobre les condicions de la mineria boliviana.