Es desperta desorientat. Quan s'adona de l'hora que és, les vuit del vespre, sap que el seu fill no és a casa. Així que surt a buscar-lo pels carrers del seu barri. Se sent marejat i al mig del carrer cau de genolls. On és en Víctor? Un jove l'ajuda i el porta de tornada a casa anomenant-lo «avi». En el trajecte comprèn que el seu fill, que busca, ha desaparegut fa més de trenta anys. Angoixa que es repeteix, des de l'Alzheimer, com un càstig totes les tardes de la seva vida.

És l'inici de Tigres de cristal, la meravellosa i última novel·la de Toni Hill, la història d'un crim del passat que torna a cobrar-se el present dels protagonistes. I que descriu, amb habilitat literària, tota una generació i classe social, la dels fills d'immigrants dels anys 60, descendència de pares que van arribar a Catalunya a forjar el futur en l'anomenat «cinturó roig». El nom es devia al fet que era el perímetre industrial de Barcelona on aviat esclatarien les vagues més fortes. Ciutat Satèl·lit, amb aquell nom futurista, va ser un dels tants barris on es van instal·lar els immigrants, motor d'aquestes fàbriques. I és aquest matís una de les qualitats més destacades de la novel·la: el clima, la precisa descripció de tota una generació exclosa de la Barcelona rica i aliena.

Quan els primers immigrants van arribar a Ciutat Satèl·lit, escapaven de treballs en els camps sota el dur sol del sud de la península. Aquí podrien donar una educació als seus fills, el seu futur no havia de ser el seu present. Els seus descendents es van trobar treballant en aquell cordó de fàbriques que envolta Barcelona, on el futur era tan fosc com el dels seus predecessors.

Víctor és el nen abusador del col·legi en una època en què el «bullying» no tenia nom. Els seus assetjats, farts d'ell, decideixen donar-li una pallissa. Serà el desencadenant que un fred matí de desembre de 1978, trobin mort Víctor al pou d'un edifici en construcció.

La connexió de Toni Hill amb Ciutat Satèl·lit és real, segons explica ell mateix. «Per causes del destí, la meva família es va mudar a Cornellà, el municipi on hi havia el barri de Sant Ildefons, antigament conegut com a Ciutat Satèl·lit. Per a mi, una criatura d'un barri més acomodat, va ser tota una sorpresa trobar-me entre aquests blocs, en aquest paisatge urbà, i amb tot un grup de persones que pertanyien a aquests moviments migratoris. L'estranyesa

inicial, la por perquè el barri tenia molt mala fama, va canviar de seguida i es va convertir en un espai on podia ser més lliure. Faltar a classe sense que se n'assabentés ningú, començar a fumar... Fer-me adult, en definitiva».

La novel·la gravita entre els dos grans temes de l'espècie humana: la culpa i l'expiació. «Tota culpa acaba desembocant en una expiació o penitència», comenta Hill. «No obstant això, m'atreia també abordar l'aspecte contrari: la manca de culpa davant el fet d'haver comès un acte terrible. En el nostre segle potser hauríem de començar a abordar aquest cinisme que fem servir per exculpar-nos de tot».