Novel·la que s'ha convertit en un veritable fenomen literari, Les vuit muntanyes sedueix el lector que busca la qualitat dels clàssics en un apassionant viatge a les altures el qual, alhora, serà un intrèpid salt al buit.
matías crowder
Que es tracti d'una novel·la que es torna best-seller, allà on es ven, genera la desconfiança immediata del lector que busca qualitat, i que s'aparta, com si li repel·lís, de les suposades «bombes literàries» del moment. Però Les vuit muntanyes de Paolo Cognetti (Milà, 1978) no és només un fenomen literari, amb més de 300.000 exemplars venuts a Itàlia i traduït a 37 països, sinó que ha estat premiat amb importantíssims guardons, com el Premi Strega a Itàlia i el Médicis a França. Cas particular en el qual un best-seller és alhora una novel·la d'una qualitat única i una sonda incommensurable cap a les profunditats ocultes dels éssers humans, amb totes les qualitats per tornar-se un clàssic a llarg temps.
En la seva versió en català, traduït per Xavier Valls i Guinovart, i publicat per Navona Editorial, la novel·la ens arriba amb la seva aparent senzillesa narrativa, per embolicar-nos en una apassionada recerca per la identitat, un viatge vital que ens porta a les altures.
Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble en el qual ocorren les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, esquerp i entusiasta per igual, i de la seva mare, a qui recorda com una persona plena de vida. És en aquest idíl·lic indret on descobrirà l'amistat en la persona d'en Bruno, el nen que viu tot l'any al poble.
Mort el pare, la novel·la fa un salt temporal, fins que aquells dos nens es retroben ja adults. Pietro s'ha convertit en home de ciutat, mentre que Bruno no ha sortit del poble en tota la seva vida. La veu de Pietro explica fins al final la història en un to que porta amb si el ressò dels grans escriptors de tots els temps, tota l'escriptura de Paolo Cognetti no deixa d'estar carregada d'un component clàssic.
Amb aquell paisatge agrest dels relats de Jack London que no es mantenia neutral, sinó que carregava contra els éssers humans, empenyent-los cap als extrems. Tot això armat d'una escriptura seca, sense floritures, que fa recordar a Ernest Hemingway, i aquesta recerca del verdader esperit humà tan present en tot Conrad.
El cim de la muntanya i tota la seva orografia no només és física, la dels Alps italians, els seus pics, valls i allaus, la seva recerca d'altitud moltes vegades serà un salt al buit. La paternitat, el record de temps pretèrits, l'amistat masculina, són els temes centrals del veritable tresor literari que tanquen les seves pàgines.
Paolo Cognetti, que durant diversos mesos a l'any viu en una cabana a 2.000 metres d'altura, assegura en les presentacions al seu pas per Espanya que «la naturalesa és un tema que ressorgeix al segle XXI, quan la ciutat s'ha convertit en el lloc que concentra la cultura i l'art». La novel·la descriu alhora la mort d'aquella societat de l'alta muntanya, desapareguda a partir dels anys 50, i l'èxode del jovent cap a les grans ciutats.
La muntanya és el material de la novel·la, però alhora, part important en la vida de l'escriptor italià, que fa anys es va extradir a les seves altures per dedicar-se únicament a l'escriptura, com una rara espècie d'ermità modern. De formació autodidàctica, Cognetti va estudiar matemàtiques i cinema, per bolcar-se més tard a la vida de narrador, emparat sota l'empremta dels que Cesare Pavese deia «escriptors bàrbars», aquells que van a la guerra, a l'aventura, a traficar amb pells a la frontera o a buscar or en el llunyà Oest.
