Quan Marvel va estrenar Ant-Man, de seguida es va dir que es tractava d´una peça menor del seu univers fílmic, ja que és un superheroi menys conegut que altres col·legues de Los Vengadores. Però a l´hora de la veritat, la companyia ens va donar una (altra) sorpresa: la pel·lícula no només aconsegueix atorgar molta personalitat al personatge, sinó que donava molta entitat a tots i cadascun dels seus secundaris.

El millor és que assolia un prodigiós equilibri entre les convencions de la gènesi superheroica i un humor irresistiblement enginyós que aconseguia enganxar tot tipus de públic. Bona part dels mèrits eren del guió d´Edgar Wright, que va saltar de la direcció per diferències creatives amb Marvel, però no es pot menystenir la bona feina del seu substitut, Peyton Reed, que ja havia demostrat a Abajo el amor o Separados que estava molt ben dotat per rellegir els paràmetres de la comèdia clàssica. L´èxit de taquilla, superior a les expectatives, va fer que la companyia anunciés una seqüela. I aquesta, Ant-Man y La Avispa, arriba amb la incògnita afegida d´haver d´explicar què feien els seus protagonistes mentre Los Vengadores s´enfrontaven a Thanos.

Els que hagin vist la primera entrega ja saben que el títol d´aquesta segona part té molt a veure amb la seva escena post-crèdits. Hope van Dyne, filla de l´home que va cedir l´uniforme a Ant-Man, és ara La Avispa, que té els mateixos poders però un equip molt millorat. La parella haurà d´investigar el passat de la mare de Hope, que abans de desaparèixer va trobar indicis molt preocupants sobre el futur de la humanitat. Marvel ha volgut jugar sobre segur, i ha fitxat pràcticament el mateix equip tècnic i artístic de la primera entrega: Reed a la direcció, Christophe Beck a la banda sonora, i un repartiment encapçalat per Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Douglas, Michael Peña i Judy Greer. I atenció als quatre fitxatges: Hannah John-Kamen, Walton Goggins, Laurence Fishburne i ni més ni menys que Michelle Pfeiffer, tot i que fixar-se en el personatge que interpreta suposa menjar-se un spoiler de proporcions considerables.