Els deu anys que van canviar les nostres vides

El principi d'alguna cosa tan quotidiana avui dia com les apps va arribar gairebé per obligació. Un any abans, Apple havia presentat el primer smartphone que es vendria de forma massiva, l'iPhone, i l'absència d'una botiga d'aplicacions va obligar al fet que els usuaris haguessin de passar per una mena de mercat negre -i il·legal- d'aplicacions, la qual cosa va obligar a l'empresa creadora de l'iPod a moure fitxa.

La massiva demanda d'un lloc oficial des del qual descarregar aplicacions augurava que l'App Store seria un èxit rotund. Amb 500 apps disponibles el dia del seu llançament, en el seu primer cap de setmana -només als EUA- es van registrar deu milions de descàrregues. La presentació de l'App Store i de l'iPhone 3G, el primer que es va vendre fora dels Estats Units, auguraven la bogeria posterior: en nou mesos es van aconseguir els 1.000 milions de descàrregues.

Les primeres apps disponibles eren, en la seva majoria, de pagament. Amb preus que avui dia ens semblarien desorbitats -el Pac-Man costava 9,99 $-, també hi havia aplicacions gratuïtes. Però la veritat és que la frase aquella que diu «el barat surt car» mai va ser tan certa, ja que la immensa majoria de les apps gratuïtes eren tant horroroses com inútils. Qui no ha usat en alguna ocasió la iBeer -un simulador de cervesa-, el sabre làser de Star Wars que emetia un soroll en moure el telèfon o la famosa iFart, que emetia -amb molta precisió- diferents tipus de sonores ventositats?

Amb el pas del temps, i sobretot amb l'arribada de la botiga d'aplicacions de Google, que suposava una evident competència, Apple va començar a donar un gir absolut a les aplicacions que passaven pel seu lloc. «Menys conya i més productivitat» va haver de pensar algú. I la conya va donar pas a l'era de les apps de productivitat.

Abans, usàvem la Guia Campsa per viatjar amb cotxe. Els llibres i les consoles portàtils -amb la PSP de Sony i la Nintendo DS com a màxims exponents- eren els entreteniments favorits a l'autobús o al tren. Anàvem al banc amb la nostra llibreta periòdicament per actualitzar-la o miràvem el saldo que ens quedava per arribar a fi de mes en els caixers automàtics. Ens enviàvem uns caríssims missatges anomenats SMS que es convertien en prohibitius Missatges Multimèdia -a 2 ? cada enviament- quan li adjuntàvem una foto. I que no se'ns ocorregués enviar un vídeo, perquè llavors calia hipotecar de nou la casa... Sortíem a córrer amb el podòmetre del Coronel Tapioca -que fallava més que una escopeta de fira- i la televisió era la forma preferida pels espanyols per idiotizar-se cada dia, i fins i tot per idiotitzar els més petits.

La ràdio era un dispositiu, el diccionari de la RAE era això, un diccionari, i el Kamasutra un llibre realment interessant. L'enciclopèdia tenia dotzenes de volums gruixuts -en alguns casos venia fins i tot amb la prestatgeria de regal- i el traductor era un senyor que sabia molts idiomes.

El rellotge es portava al canell, per saber el nostre estat de salut anàvem al metge i el ritme cardíac el sabíem gràcies a un electrocardiograma.

El 2008 José Antonio Maldonado ens donava puntualment la previsió meteorològica, un entrenador ens deia en el gimnàs com posar-nos en forma i les pel·lícules les vèiem al cinema o a la tele.

Fa deu anys localitzàvem als nostres fills cridant als veïns, mai teníem monedes per pagar l'ORA, la llista de la compra era un full de paper que sempre et deixaves a casa quan anaves al supermercat i per pagar usàvem diners en efectiu o targetes.

Però ja han passat deu anys des que un tal Steve Jobs, envoltat del millor de casa seva, es va proposar posar de cap per avall les nostres vides amb uns programes anomenats aplicacions, amb les quals ja es pot fer absolutament de tot. Des d'aleshores, res ha tornat a ser igual. I, de fet, tot és millor.