Novel·la guanyadora de Premi Memorial Agustí Vehí, Magret i els anarquistes és una emocionant novel·la negra on el seu autor, Francesc Puigpelat, descriu amb encert la incerta Barcelona de la Guerra Civil.

matías crowder

Quan aquell matí de 1936 el comissari Jules Magret arriba a Barcelona, procedent de París, la Ciutat Comtal travessa el cinquè mes de Guerra Civil, encara que en els seus carrers encara es respira la pau i tranquil·litat que anuncia la tempesta. El front es troba a 300 quilòmetres d'allà i ningú, en els seus pitjors somnis, imaginaria que aviat arribaria a la ciutat convertint cada carrer en una trinxera.

Magret es desplaça motivat per una altra guerra, la del crim organitzat que assola Europa. Poc temps enrere una reunió entre màfies frustrada a París va acabar amb la vida de dos gàngsters que perseguia. El seu blanc ara és un tal Llibert Tarrés, sospitós de ser el sicari de la capital francesa. Tarrés, els sap Magret, només és un titella més del gran conglomerat d'estafadors internacionals i gàngsters liderats pel Genovés, el seu veritable objectiu, el capo. Al Genovés el persegueix des de fa anys i ha rastrejat la seva influència a tot Europa, encara que el seu rastre mai és ferm, sinó que una vegada i una altra Magret creu perseguir un fantasma que apareix i desapareix al seu gust.

París queda enrere, per davant Barcelona. A més de retratar un país en guerra, la dels feixistes contra els republicans, en el ventall bèl·lic d'aquell «home llop de l'home», tan propi de les millors novel·les negres, veiem socialistes contres anarquistes, partits d'esquerra i sindicats patrullant els carrers, la sòrdida vida nocturna dels baixos fons, un ampli escenari de desgràcies familiars i una reguera de cadàvers en un territori on regna el caos total i absolut. I és precisament això el cridaner i eficaç d'aquesta novel·la, capaç d'explicar una Barcelona que, abans de ser trinxera, ja és un lloc aspre i hostil.

L'obra, que va guanyar el Premi Memorial Agustí Vehí el passat gener d'aquest any, no deixa de ser un gest de complicitat i homenatge a les històries protagonitzades pel fictici comissari Jules Maigret creat per Georges Simenon. Aquell mateix Jules Maigret, el comissari de la policia judicial francesa, protagonista a les pàgines de Simenon de 78 novel·les i 28 contes escrits entre 1929 i 1972.

Per als amants del gènere, i els que van a la novel·la negra de forma esporàdica, trobar-se amb aquest desvetllat Magret (no Maigret, encara que també és un comissari francès), adobat per la crònica criminal i la maldat humana, és tot un encert. És tal la força d'alguns personatges que, com si cobressin vida, reneixen o es reinventen en altres escriptors que els retornen a la vida. I aquest Magret no és un Frankestein recalcinat, és un Magret (sense la i) en tota forma, disposat a donar guerra.

Aquest incansable fumador de pipa té una característica per la qual resulta potser el personatge més encantador de la novel·la de detectius i és que, sent un gos de finíssim olfacte policíac, és alhora un home compassiu, que té una mirada que sap sobrevolar els fets i enllaçar els crims amb la mateixa condició humana.

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959), llicenciat en filosofia a la Universitat de Barcelona, és un escriptor i periodista amb anys d'experiència a les redaccions de diversos diaris catalans. Puigpelat va debutar com a escriptor en els anys noranta i, des d'aleshores, ha tingut una sòlida trajectòria que s'ha consolidat amb els anys. L'autor ha guanyat quatre premis literaris, un d'ells és el Gran Angular, per La ciutat secreta del Tombkal.