En matèria d'homes, els gustos de la seva mare eren més acumulatius que eclèctics. Li agradaven Humphrey Bogart, Jean Gabin, Robert Taylor, Albert Camus, Montgomery Clift, Lli Ventura, Yves Montand, Jorge Semprúm, Sami Frey, Alain Delon, George Sanders i, sobretot, Gérard Philipe. Haurà de passar mitja vida per adonar-se que el comú denominador de tots ells era que sabien portar gavardina amb una elegància incontestable. Una virtut que també es podia aplicar al seu pare.

Sergi Pàmies posa així la lupa sobre la història de la seva pròpia família i els anys en què, com a adolescent que és, intenta revelar-se. Un descobriment mutu, entre pares i fill, que acompanya amb la idea que en realitat és fill de Jorge Semprún. Una ànsia de paternitat suplantada que creix en el mite d'una antiga amistat truncada de la seva mare amb el famós escriptor, dels anys en què aquest va ser expulsat del partit, del seu pare com un dels que van liderar la seva expulsió, i d'una lectura que cerca matar el pare entre línies.

La separació, el matrimoni modern, la mort i el declivi de la salut, els fills i la professió, com la història dels seus propis pares, és una gavardina en la qual Pàmies sembla carregar maons a les butxaques i estar a punt per llançar-se al mar del maremàgnum. Arriscada, original, amb cert olfacte kamikaze. Pàmies, tan enlluernador com genial i inconfusible, sap fer gala d'ella, de la gavardina, i portar-la amb el mateix art que els grans a qui admirava la seva mare. Fer de la tela un parapent, posar-li ales i, en les pàgines de L'art de portar gavardina, mantenir-se a l'espera de llevant el vent.

Aquesta erosió obligada de la vida en parella en la societat moderna, abocada a l'èxit a qualsevol preu, és l'eix de l'hipotètic ponent del «congrés de separats». Després de confessar la vulnerabilitat d'adjectius en els matrimonis com «inseparables», el ponent proclama que un hauria de deixar l'altre en el moment perfecte d'una parella, el de més amor, i no esperar que la inèrcia i l'avorriment els enfonsés, sinó deixar un bon sabor de boca i un bon record que el sabor de la derrota. Pàmies parla de tot això i molt més, endinsant-se en el terreny més personal de l'escriptor, així les seves línies confonen realitat i ficció, i on la seva mirada es reparteix en els papers que la vida li ha donat per viure, el de pare, el d'escriptor, el de fill, el de ciutadà d'uns temps turbulents.

Resulta memorable quan Pàmies relata els temps en què comença a escriure, ja que implica la seva mare en això. Una mare de la qual ha de ser testimoni del seu deteriorament físic, amb més de noranta anys i en cadira de rodes, que sempre ha escrit i ara li queda només això, escriure. La seva mare, la seva situació, el fa comprendre la importància de l'escriptura quan no es té res més.

En una combinació perfecta de reflexió, ironia i lucidesa, en el relat La Paternitat trobem la figura d'un pare, aclaparat per les anàlisis mèdiques i una salut deteriorada, que ensenya a manejar la seva filla. «La paternitat proporciona oportunitats d'accedir a codis de comunicació no escrita», comenta aquell pare atabalat i satisfet alhora. La paternitat és com ensenyar a conduir però per la vida.

L'art de portar gavardina és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d'aquest recull, que bé poden llegir-se com una novel·la, revelen una capacitat d'observació que confirma Sergi Pàmies com l'amo d'un estil cada vegada més depurat i precís.