Dins la seva línia actual de posar al dia tota la seva mitologia animada, Disney proposa a Christopher Robin un peculiar experiment narratiu: explorar el que hi ha de vigent en la innocència de Winnie The Pooh i els seus amics, icones d'una era de la companyia molt centrada en el públic infantil. Vista ara, sembla més vintage que efectiva, i potser per això ha desaparegut considerablement de l'imaginari col·lectiu. En aquest sentit, no és cap casualitat que la trama del film redundi en la idea que tots encara som el nen que érem i que l'únic que hem de fer és reviure'l dia rere dia.

El protagonista, Christopher Robin, va ser l'amo original del peluix Winnie, però el salt a la vida adulta ha vingut acompanyat d'un caràcter irritant i tirant a condescendent, malgrat els intents de la seva família per recordar-li el que és la veritable felicitat. Un bon dia, Winnie va a buscar-lo i li demana un favor inesperat: que iniciï un perillós viatge amb ell per trobar els seus amics, que han desaparegut misteriosament. Christoper accepta, i serà així com aprendrà a valorar el que té i a recordar el valor de l'amistat.

Si bé ha gaudit d'un cert èxit a la taquilla americana (ha funcionat per sota del que s'esperava, però igualment està essent rendible), Christopher Robin té el seu plat fort en la convivència en pantalla d'una enlluernadora animació digital i un planter de bons intèrprets que proven de fer creïbles les seves reaccions emocionals. El que té la feina grossa és Ewan McGregor, que es passa mitja pel·lícula fent veure que viu mil i una aventures amb Winnie, Tigger i companyia. Al seu costat destaca la presència de la gran Hayley Atwell, en un paper injustament prototípic per una actriu que a Agent Carter demostrava poder assumir personatges infinitament més matisats.