La carrera d'Eli Roth és una de les més estranyes del cinema nord-americà dels darrers anys. Després de destacar amb Hostel i dedicar-se a dirigir pel·lícules de terror tirant a grolleres (des de Green Inferno a Knock Knock, totes dues de qualitat més aviat discutible), aquest mateix any va canviar de registre amb El justiciero, descafeïnada (per ser d'ell) posada al dia de les aventures de Paul Kersey. Però encara ens tenia una altra sorpresa amagada: a La casa del reloj en la pared, rodada immediatament després del film amb Bruce Willis, fa el seu salt a un cinema més familiar, impensable durant els anys en què el seu nom s'associava al gore més desfermat. La cinta adapta una novel·la juvenil de John Bellairs que juga a fer una síntesi de la literatura fantàstica de les darreres dècades.
A la pel·lícula hi ha una mica de tot: cases encantades, rellotges màgics, bruixes, mags i portes a altres dimensions. El protagonista és Lewis, un nen de deu anys que es queda orfe i es veu obligat a anar a viure a casa del seu tiet. La mansió, plena d'extravagàncies, té a la vista un rellotge que amaga un secret: convenientment manipulat, obre una porta de la qual surten bruixes i mags enfrontats en una guerra ancestral. És així com el poble, tradicionalment avorrit, es converteix en un inesperat camp de batalla, i només Lewis té la clau per salvar-lo. Atenció al repartiment del film, perquè compta amb ni més ni menys que Jack Black, Kyle MacLachlan, Colleen Camp i Cate Blanchett, mentre que el personatge de Lewis recau en l'actor infantil Owen Vaccaro, vist a Padres por desigual.
El film, malgrat la dura competència de la reentrada cinematogràfica, està obtenint uns notables beneficis a la taquilla nord-americana, demostrant que el fantàstic continua en molt bona forma comercial malgrat que productes com aquest recordin un bon grapat de pel·lícules anteriors.
