19 de octubre de 2018
19.10.2018
Diari de Girona

Benassal: or potable

Per a usos de taula, bany, reg, salut, oci i negoci, l'aigua ha definit Benassal i el seu paisatge, i és el denominador comú de l'escenari

19.10.2018 | 00:50
Benassal: or potable

Els paisatges de l'aigua a l'Alt Maestrat (Castelló) remeten a llocs esporàdics, recòndits i una mica mítics. Com la font, serra i balneari d'en Segures, una veritable Muntanya Màgica si fem valer el títol de la novel·la de T. Mann ambientada al balneari Wald de Davos. Les deus (Morell, 1992) han estat aprofitades històricament per l'home per cobrir les seves necessitats biològiques i productives, per la qual cosa han desenvolupat en els seus entorns paisatges culturals i els seus components, en la seva presència i distribució, són deutors de la natura però els seus elements, veritables artefactes antròpics, són tant o més decisius a l'hora de determinar la identitat, homogeneïtat visual i valoració d'aquests paisatges.

La Font d'en Segures no és l'únic balneari del País Valencià, però sí el més important atenent a la seva història i valors propis i atribuïts i als processos socioeconòmics generats. Estem davant d'un paisatge d'aigua, reflexió i memòria, i observem així mateix un dels espais iniciàtics i primigenis del turisme valencià, com relata Emilio M. Obiol Menero, de l'Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local (IIDL), del Departament de Geografia de la Universitat de València.

En altitud i magnitud, en Segures és una muntanya mitjana en les confluències ibèrica-catalànides amb sinclinal penjant de litologies calcàries, amb potents bancs, i paquets de margoargilosos del Cretaci inferior. Aquest substrat rocós, modelat per l'erosió i afectat per falles i basculaments, va afavorir la dissolució càrstica i les surgències, i va ocasionar un relleu subtabular, els mols, un dels signes geomorfològics més genuïns del paisatge del Maestrat.

Al centre de la serra d'en Segures, Benassal segueix el model: emplaçament del poble a la Mola, creixement en la seva vall immediat, i tota la seva panoràmica vigilada pel proper Montcàtil, un dels cims emblemàtics de la regió i que acull el balneari d'en Segures, segregat a menys de 2 km de la vila.

A Benassal l'«envolten costerudes muntanyes, seguides i escampades per tot el terme, que és destemperat, amb garrotxes i cingles, àrid i descarnat, un sequeral... el terra està sembrat de penyes amb poca terra, on pasturen multitud de bestiar en aquells erms coberts de roures i carrasques de mitjana corpulència» (Cavanilles, 1795).

La serra d'en Segures (Montcàtil 1120 m), com a N la d'en Celler (tossal de la Nevereta 1281 m) que acull el balneari de l'Avellà al municipi de Catí -que també aquí tindrà un esbós paisatgístic-, formen part de l'essència de l'alt Maestrat que drenat per la rambla Carbonera i el seu afluent el riu Montlleó, realment un camp capturat, conformen un paisatge dur i despoblat, alt, ventós, gelat o abrasat.

La vegetació, connectada a un clima subhumit de muntanya, i amb incidència accentuada en el paisatge, ha estat profusament modificada per l'home -incendis, tales...-, presentant avui agregats d'alzines i rebolls, amb pins blancs a les parts baixes i sotabosc d'argelaga, ginebre i coscoll. És per aquest motiu que el Rivet es va protegir (paratge natural municipal de Benassal, 2005) en ser un bosquet singular de 16 ha que acull una devesa de roures xicotets - Quercus faginea-, entre ells 4 de monumentals. A les zones més seques i fredes apareixen comunitats de port encoixinat (coixinet de monja, ginebre, boix).

Menys abundants són el matoll esclarissat (oloroses: farigola, romaní, espígol ...) i la vegetació ripícola en marges de lleres (pollancres, oms). En les parts cultivables la pressió demogràfica (especialment des del s. XVIII) va multiplicar desmunts i va construir bancals en vessants costeruts amb materials tous i sòl exigu amb l'afany d'aconseguir terres de cultiu.

Hidrogràficament el barranc de la Font, el riu Montlleó i la rambla Carbonera, confluents els tres de menys a més, dibuixen a manera dendrita la serra d'en Segures. El paisatge del segon, un dels pocs congostos del país amb carst proper a la senilitat, apareix com un escenari incomparable, especialment des del mes de Forés de Dalt i el coll de les Vistes quan s'obre la roca del Migdia, una zona de meandres, amb lòbuls cultivables, esquitxat de molins (de la Vinya...), batans (el Batanet...), ferreries (les Ferreres...) fonts (de la Comuna...), escoles (del Cant) i nombroses masies (Mas del Bitxo...), que configuren un dels Charming settings de la regió, una de les estampes més atractives i verges dels alts paisatges de l'aigua al Maestrat.

La utilització de la deu de la Font d'en Segures (11 milions de litres a l'any) és ancestral. Les seves aigües «faciliten la digestió als que tenen abundància de sang» (Viciana, 1546), de manera que es construeix el 1716 una volta a la font amb unes dimensions que apunten ja a un preferent benefici humà, fomentat, entre d'altres, pel metge C. Fabregat (1780) en exalçar les seves virtuts medicinals, «que fan prodigis en els subjectes que pateixen detenció d'orina, fent-los llançar sorres i pedretes» (Cavanilles, 1795).

Les aigües, oligometàl·liques, de mineralització feble, riques en calci i bicarbonats, i d'alt valor terapèutic contra la litiasi renal, ja es distribuïen envasades en farmàcies (1840) i es dirigeix especialment cap a València i Tortosa, sent la seva dimanació segura davant de sequeres, pot ser l'origen del topònim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook