A partir d'una sèrie de proves, físiques majoritàriament, que s'inspiren en les terribles vicissituds que han de patir els immigrants per accedir a Europa, els personatges (llegiu concursants) acumulen puntuacions i votacions del públic, com en qualsevol altre reality. El guanyador accedeix a Europa amb un contracte laboral que ratlla el límit del que és infame. És la trama, carregada d'una ironia intel·ligent i fina, amb què Carles Gámez (Barcelona, 1969) delecta els seus lectors amb una novel·la potent i esgarrifosa.

L'escriptor, de tornada de Miami, torna a la càrrega amb aquesta història addictiva, després del seu premiat i lloat per la crítica Artefactos, premi Café Mon 2012, publicat per Sloper. Enrere va quedar també aquell altre relat intens Managua seis: Diario de un recluso (Instituto de Estudios Modernistas). Aquesta vegada Gámez centra la seva atenció en un dels problemes més greus que afecten l'Europa moderna, la immigració, i ho fa de la mà de personatges vius i aconseguits que, en una versió distòpica, es presten a un joc que els donarà els punts suficients per arribar a la tan somiada Unió Europea.

Gámez sap bé del que parla. Fill d'immigrants andalusos arribats a Catalunya en els anys 60, ha viscut sota les tensions identitàries de desarrelament durant tota la seva vida. «No entenc com les poblacions natives dels llocs que acullen immigrants, ara en bona mesura provinents d'altres països, bàsicament per mantenir la producció de la seva economia, no veuen aquests conflictes que arrosseguen els pares i arrossegaran els fills, quan es desarrelen per buscar una oportunitat a la vida que en el seu lloc de naixement sembla no existir», comenta l'escriptor.

A més d'una família que va triar buscar el seu destí lluny de la seva terra, Gámez ha estat ell mateix immigrant, tot i que les seves condicions eren diferents, i el país que va triar va ser EUA, Miami.

«Vaig viatjar allà per escriure una tesi sobre ciència i literatura. Em va sorgir una oportunitat que aquí brillava per la seva absència. I és cert que no podia considerar-me com un immigrant a l'ús, com un esquena mullada que entra als EUA des de Mèxic. Jo el vaig triar i la meva situació, encara que temporal, era legal. Però la meva situació econòmica no era gaire bona (les universitats paguen poc pel que és el cost de la vida). I això em va portar a compartir algunes de les preocupacions, que també eren les preocupacions del meu pare: no poder arribar a final de mes, no saber si els teus se n'hauran d'anar, no ser el pare de família que porta prou diners a casa (ja que la meva dona no tenia permís per treballar-hi), ser tractat de forma diferent pel meu accent anglès... va ser un veritable retorn als meus orígens». Quan va tornar a Europa, comenta, tot i que seguia les notícies de l'onada immigrant, es va trobar amb un «món molt revolucionat».

«Europa s'ha convertit en la Terra Promesa de gent desesperada i famolenca. Després, en arribar, la veritat és una altra, molt diferent, falsa». Gámez fa referència a la construcció imaginària dels centres econòmics que aquests mateixos potencien per construir una «aurèola» que impedeix veure els problemes i la gent que els té.

«Tal com està muntada la geopolítica actual, cap estat democràtic pot permetre tenir una població flotant més gran del 10%, que no té dret a vot però si exigeix drets basant-se en aquest treball. Això crea pors entre la ciutadania, que creu perdre els seus propis drets i sobirania. Les estructures polítiques s'haurien d'adaptar a aquesta situació canviant, que creixerà amb el pas dels anys, per tractar de construir societats més justes», afirma l'autor.