El seu veritable nom és Innocenza. A Itàlia i al Brasil, on va créixer, els nens li van suavitzar el nom. Hauria d'haver passat per Inocencita, i d'allí, explica la mateixa Kate Millett, a Sensita. Després, per fer-lo més pràctic, va passar a ser Sita. «Pronunciar-lo és com un petó, el so de la boca com els llavis raspant la carn tova», descriu l'escriptora sobre qui serà la seva musa creadora, la seva parella i la protagonista d'aquesta intensa novel·la.

Cada pàgina és un flaix de la memòria, amb la velocitat de qui desitja captar el moment, i alhora una narració viva i visceral. Diari, autobiografia, crònica, poc importa com se l'encaselli. Sita narra una història d'amor, que al principi és un espai de seguretat i plaer, i que aviat coneixerà el mar obert del desconsol i la distància. L'enfonsament d'aquesta història d'amor entre dues dones es pot endevinar latent en cada frase i en cada estrofa, aviat les dues seran dos nàufrags de la memòria, la pròpia i la dels altres.

Resulta encertat el pròleg de Núria Molines, la traductora de l'obra, el qual publica Alpha Decay edicions. Kate Millett és proustiana, ella mateixa confessa que resava a Proust cada nit, i darrere de la seva pista aconsegueix «captar les seves vivències a molts nivells, amb molts matisos i detalls».

La història comença amb el retrobament de les dues protagonistes, Sita i Kate Millett, creuant el continent, ja que l'escriptora vivia a Nova York i Sita a Califòrnia. Sita ha aconseguit que els seus fills visquin amb ella, acabats de sortir de la dependència de les drogues, sota el control de la metadona. Millett troba el primer adeu en saber-se feta a un costat. En trobar la casa que abans habitava amb la seva parella canviada, sense lloc per a ella. Quan Millett coneix Sita, fa tot just un any que està separada del seu exmarit. Ha passat per diversos centres psiquiàtrics i ha intentat suïcidar-se. Potser per això Sita sigui aquesta illa deserta i perfecte en la qual posar un peu entre tanta deriva.

Millett escriu sobre Sita en un quadern on registra cada moviment de la seva amant. El que no surt al llibre és que, dos anys després que fos publicada aquesta història, el 1976, Sita se suïcida. En les edicions posteriors, l'escriptora reescriurà el llibre, que tindrà una altra introducció i un altre epíleg. En aquesta edició, però, l'editorial va preferir una Millett que encara no sap que la seva amant té els dies comptats. Millett és capaç de reflectir l'amor com un edèn tant com explicar la seva cara més fosca. Dues dones, amants, suïcides.

Kate Millett va començar la seva carrera com a divulgadora del feminisme en la dècada dels 60. Natural de Minnesota, l'escriptora va aconseguir el seu gran èxit amb la publicació del llibre Política Sexual (1970), una obra que recull la idea que el patriarcat no deriva de l'essència humana sinó que té origen històric i cultural, sent homes i dones iguals, en essència, tant intel·lectualment com emocionalment.

Millett també va haver de pagar un preu, segons es lamentava a The Guardian (1988), on va confessar haver estat rebutjada per l'Acadèmia, atemorida per la ruïna. «Algunes dones en aquesta generació van desaparèixer per lluitar pel seu destí, soles en l'oblit. D'altres, com ho va fer Shula Firestone, van desaparèixer en els asils i encara no tornen per explicar-ho. Hi va haver tristeses que només poden acabar amb la mort: Maria del Drago va escollir el suïcidi, també ho va fer Ellen Frankfurt, i Elizabeth Fischer, fundadora d' Aphra, el primer diari literari en clau feminista. Les pioneres paguen un preu alt i una solitud innecessària per allò que les seves successores donaran per fet».