Molta conya amb Nicolas Cage i les seves derives, però aquest senyor, a banda de comptar amb una trajectòria plena de grans títols de diferents gèneres, continua sabent alternar les seves incursions a sèries B purament alimentàries amb una sèrie de pel·lícules molt arriscades que acaben erigides en joies de culte. Una d'elles és, sense cap mena de dubte, Mom & Dad, una meravella en què un estrany virus impulsa mares i pares a voler matar els seus fills.

Però la que està cridada a ser una pel·lícula de referència és Mandy, astoradora fusió entre actioner, terror i comèdia molt negra en què el protagonista de Leaving Las Vegas es posa en la pell d'un justicier que inicia una sagnant croada contra la secta que ha acabat amb l'amor de la seva vida. El film, que des que va començar a córrer per circuits minoritaris no ha parat de guanyar adeptes, juga a un estil amfetamínic, a estones realment desarmant, que a més es passa bona part del metratge dinamitant l'onada actual de nostàlgia pels 80: ambientada el 1983, la història evita tota sublimació de l'època per regalar-nos un autèntic monument a la salvatjada que apel·la al fantàstic més bandarra, el còmic underground i el cinema independent sense complexos.

Rodada amb un pressupost molt modest de sis milions de dòlars per Panos Cosmatos, fill de George Pan Cosmatos i autor de la molt reivindicable Beyond the Black Rainbow, Mandy sorprèn perquè, enmig de la seva aposta pel surrealisme visual i el trencament de tots els tòpics, té temps per elaborar un inesperat discurs contra l'obsessió pels dogmes a l'Amèrica profunda. I això que la trama, que inclou dimonis en moto i un antiheroi que els caça amb una serra mecànica, semblava haver-se de limitar a un recital d'atrocitats. Que per cert n'hi ha, i moltes, tenen un valor narratiu (no hi ha res d'arbitrari en la seva posada en escena) i a més estan rodades amb un entusiasme contagiós. Al costat de Cage, que està esplèndid, destaca la presència d'Andrea Riseborough, Linus Roache, Richard Brake i el veterà Bill Duke. La banda sonora ve firmada per Jóhann Jóhannsson, en un dels seus darrers treballs abans de morir el passat 9 de febrer. El film va ser presentat al darrer festival de Sitges, on va guanyar un merescut premi al millor director.