No és fàcil crear una marca televisiva, i menys quan el producte no va dirigit a tots els públics, però no hi ha dubte que Netflix ho va aconseguir amb Narcos, que al final no deixava de ser una posada al dia del thriller televisiu clàssic amanit amb unes quantes filigranes formals. Ara ha estrenat la seva quarta temporada, centrada en el càrtel de Guadalajara.

Si un mèrit tenien les primeres temporades de Narcos era que explicaven una història abastament documentada i coneguda -l'ascensió i caiguda de Pablo Escobar- amb un estil suficientment original i dinàmic com per atrapar l'audiència. A més de la seva indiscutible solvència narrativa, la sèrie destaca per la seva veu en off, segurament el que més la distingia d'altres thrillers semblants, i la seva capacitat per construir personatges amb carisma. La tercera temporada tenia el repte de sobreviure a Escobar i ho va aconseguir, per més que s'hi notava un cert esgotament de la fórmula i començava a encomanar la sensació que els quedava poc marge per a la innovació. La quarta, plantejada com un spin-off de marca, busca atorgar a Mèxic el fet distintiu que semblava necessitar la sèrie. Se'n surt? Només a mitges, perquè si bé els personatges funcionen i resulta entretinguda, s'hi donen cita tots els clixés i convencions inherents a la sèrie.

Narcos: México està protagonitzada per l'agent Enrique Camarena i els seus intents, sovint desesperats, per capturar Miguel Ángel Félix Gallardo, el narcotraficant de Guadalajara a qui tothom coneix com a «el Rockefeller de la marihuana». De nou, un dels pilars dramàtics de la funció és el contrast permanent entre estils de vida. Mentre el criminal viu envoltat de luxes i adrenalina, el policia es limita a una existència austera i domèstica. Un sembla no tenir sostre i l'altra topa constantment amb les seves limitacions. En paral·lel, la sèrie dedica temps a explorar el dia a dia del tràfic de drogues i el paper de la corrupció en el seu imparable creixement. Entreté, no hi ha dubte, però potser aniria bé que els responsables de la sèrie es replantegessin els seus esquemes argumentals si no volen tornar-se massa previsibles. El millor de Narcos: México acaba essent el duel interpretatiu entre els seus principals protagonistes, Michael Peña i Diego Luna.