Fa dotze anys, Isaki Lacuesta viatjava a Cadis per explicar la història d'Isra i Cheíto, dos germans marcats pel seu entorn social i familiar. La pel·lícula era La leyenda del tiempo, una de les fites de la seva suggestiva filmografia. Ara es retroba amb els personatges a Entre dos aguas, que també juga a dissoldre la frontera entre documental i ficció.
Guanyadora de la Concha d'Or al darrer festival de Sant Sebastià, Entre dos aguas és tan un retrobament amb els dos germans com una paràbola sobre el paper del temps en la nostra percepció de l'existència. Si a La leyenda del tiempo Isra i Cheíto eren dos nens enfrontats a la incertesa del que serien, aquí del que es tracta és de parlar del que han esdevingut. Isra ha estat a la presó per narcotràfic, mentre que el seu germà ha estat a la marina. Quan el primer torna a San Fernando per provar de recuperar la seva dona i les seves tres filles, es retroba amb un Cheíto que, malgrat haver escollit un camí ben diferent, comparteix amb ell el record de situacions doloroses que finalment podran afrontar plegats.
Entre dos aguas és coherent amb l'estil habitual de Lacuesta, un explorador del que hi ha de veritat en la imatge i, al mateix temps, un veritable renovador de les seves formulacions narratives. Els personatges se'ns fan reals perquè ho són, però a la vegada s'ajusten amb una harmonia extraordinària a la construcció d'un relat que diu tant de nosaltres com dels protagonistes. Israel Gómez Romero i Francisco José Gómez Romero tornen a demostrar un talent únic davant la càmera. I si es mira La leyenda del tiempo abans d'embarcar-se a Entre dos aguas, el seu viatge emocional és encara més colpidor.
