Los casos del Departamento Q sorgeixen de les novel·les de Jussi Adler-Olsen, que ha creat un imaginari molt deutor de la novel·la negra dels anys 90 i, també, d'un estil de thriller cinematogràfic que té en El silenci dels anyells i Seven els seus principals exponents. També els textos d'Arthur Conan Doyle són a l'ADN dels seus relats, ja que la relació entre els dos protagonistes té moltes picades d'ullet a les investigacions de Holmes i Watson. De fet, els llibres no inventen res, però tenen l'encert d'explicar-se amb convicció i sentit de les atmosferes: els casos a què fa referència el títol estan sempre estretament lligats a crims escabrosos que no renuncien a certa morbositat i, sobretot, a unes punyents lectures polítiques. La saga de pel·lícules es va iniciar el 2013 amb Misericordia, que va funcionar molt bé al seu país i en d'altres països europeus, i de mica en mica es va anar guanyant un cert culte que va cristal·litzar en dues seqüeles. Ara ens arriba el quart film de la sèrie, que porta per títol Expediente 64 i que presenta una nova i tèrbola aventura dels detectius Mørck i Assad a la Dinamarca actual.

La història comença quan apareixen tres cadàvers momificats rere una paret falsa. Els cossos estan asseguts al voltant d'una taula i hi ha una quarta cadira que apuntaria a una altra víctima potencial. Els dos protagonistes creuen que la identitat d'aquesta persona és la clau del cas. Les seves investigacions els porten fins a una misteriosa institució per a noies on s'hi havia fet experiments mèdics una mica dubtosos. Els gestors del centre asseguren que allà fa anys que no s'hi fa res il·lícit, però a mesura que apareixen noves pistes queda clar que, com era de preveure, hi ha qui encara fa maldats amb les seves residents. Molt basada en el diàleg i les escenes de suspens, Expediente 64 deu gran part de la seva eficàcia a una notable repartiment que encapçalen Nikolaj Lie Kaas, Fares Fares, Nicolas Bro, Anders Hove, Søren Pilmark, Morten Bjørn i Elliott Crosset Hove.