La novel·la La sivella aconsegueix aquest fons narratiu que ensenya la natura d'una societat que, sota les aparences, empesa per una sufocant quotidianitat, porta el signe de l'amenaça, de les cicatrius, de l'abús. La sivella és la metàfora de la novel·la, que perdurarà, com marca psicològica, com cicatriu, sobre i sota la pell de tots els seus personatges.
Per això el saltenc Josep Viñas, el seu autor, entrellaça amb habilitat la vida de tres homes i tres dones que ronden els quaranta anys, el meridià de les seves vides. Cap al passat i cap al present, en molts dels seus protagonistes, sembla continuar-se més del mateix, malgrat que tots se sàpiguen marcats. La violència no és només física, sinó que sembla ocupar totes les seves formes, de la verbal a la misògina, la masclista o la sexual. I és a través de les marques causades per les sivelles d'un cinturó que, com si es tractés d'una pista, l'escriptor desgrana les seves vides.
La violència, que batega en la novel·la en tot el que és humà, fa pensar si aquesta contenció, moltes vegades, no és il·lusòria. «Com diu Hobbes, l'home és un llop per a l'home i aquesta violència forma part del comportament humà, i només la societat (i les seves lleis) intenten corregir aquest comportament per aconseguir una mínima convivència, en què la violència quedi esmorteïda», assegura Viñas, qui es defineix com a escriptor «hobbesià», encara que la seva acceptació de Hobbes contempli una segona oportunitat -i infinitat de matisos- per contradir la màxima del filòsof anglès.
Tots els personatges semblen aclaparats amb la quotidianitat. O frustrats per ella. «La rutina pot acabar matant les nostres vides. La rutina fa que les coses urgents passin per davant de les importants en la major part de les facetes de la vida. Els humans necessitem uns mecanismes de rutina (aixecar-nos, esmorzar, rentar-nos les dents ... ), però per a la resta necessitaríem viure la vida des de l'ànima, per això alguns dels personatges dubten entre obeir el cervell, el cor o l'ànima», afirma.
Potser un dels aspectes més notables de la nova novel·la de Josep Viñas és una encertada descripció no només de la Girona actual i moderna, sinó de la vida en ella, aquesta quotidianitat postmoderna de vides que se succeeixen gairebé sabent allò que els depara el futur. «Cadascú té la seva part idíl·lica de la ciutat, jo possiblement la vaig situar en l'època de la meva joventut. De totes maneres, crec que és una ciutat bastant conservadora que ha hagut d'evolucionar des del concepte dels que són de Girona de tota la vida perquè cada vegada són més minoritaris. La societat gironina del segle XXI haurà de gestionar-se a partir de la gent que ha vingut de fora, altres pobles, altres ciutats, altres països...».
Viñas, que comparteix l'escriptura amb el seu treball diari com a professor de la UdG, és titular d'Economia Financera i Comptabilitat, comenta que escriu des de petit, però no va ser fins al curs 2008-2009 quan va tenir una idea clara d'un text amb principi, nus i desenllaç. Va ser quan va començar a escriure Diari d'un onanista (2014) el moment en el qual l'escriptura va començar a quallar, encara que no sabria explicar el seu procés amb seguretat: «suposo que és una manera de deixar que la imaginació es desbordi i em serveix com a vàlvula d'escapament del meu treball de professor, en què també escric molt (i m'agrada), però tot està molt estructurat pel mètode científic i, per tant, no em puc deixar anar».
Viñas, home polifacètic, diu tenir al cap molts projectes. Dos d'ells són projectes de novel·la: un relacionat amb una història d'un segrest d'una criatura en un poble costaner. L'altre està vinculat amb el terrorisme d'ETA. I un tercer que comparteix amb els seus fills «que m'ajuden en l'argument» sobre una història infantil i juvenil, ja que, assegura, aquests li retreien que només escriu per a adults.
