A banda de tenir un estil molt propi que ha cristal·litzat en meravelles com La gran bellesa, Paolo Sorrentino és un dels grans cronistes polítics de la nostra era. Ho va demostrar a films com Il Divo i ho torna a demostrar ara en una controvertida comèdia al voltant de la figura de Silvio Berlusconi.

Silvio (y los otros), infame títol espanyol per al molt més eloqüent Loro de la versió original, se centra en l'ex-primer ministre italià des d'una perspectiva molt personal. El veiem a ell exercint el crepuscle de la seva degenerada carrera política, atrapat entre la corrupció i les acusacions de col·laboració amb la màgia. Però sobretot seguim a Sergio, un jove empresari de províncies que aspira fer negocis a escala internacional. El noi està convençut que la millor manera de prosperar és apropar-se a Berlusconi i és per això que no se li acut altra cosa que començar una vida de festes i excessos per cridar la seva atenció. Aquesta metamorfosi és, com era de preveure, el pretext perquè Sorrentino faci una de les seves habituals radiografies de la cara més frívola i aparent d'una Itàlia que pagarà molts anys el preu d'haver cedit el poder a éssers tan extravagants i perillosos com Berlusconi. La pel·lícula es va rodar en dues parts que sumaven 204 minuts de durada, però la versió estrenada internacionalment és un únic muntatge de 150. El film brilla per la capacitat de Sorrentino per endinsar-se en l'ambivalència dels personatges, pel seu subversiu retrat de l'alta societat italiana (de fet, la seva manera de recrear-se els seus excessos és el que li ha valgut algunes crítiques, tot i que tenen una clar esperit crític) i la interpretació del gran Toni Servillo, còmplice habitual del cineasta en els seus arriscats experiments narratius.