04 de gener de 2019
04.01.2019
Diari de Girona

Rèquiem «gonzo» pel somni americà

04.01.2019 | 00:38
Hunter S.Thompson.

Editorial Sexto Piso publica Antigua sabiduría gonzo , un recull d'entrevistes, opinions, vivències i records de Hunter Thompson, conegut com el pare del periodisme gonzo.

matías crowder

Corre l'any 1970. Han passat els dies i Hunter Thompson, enviat a cobrir el Derby de Kentucky, curat en alcohol i qui sap quantes drogues, ha escrit tan sols unes poques línies sobre el reportatge. L'editor de la revista esportiva Scanlan's Monthly ja té en impremta la portada, ha fet venir des d'Anglaterra un dibuixant que farà les gràfiques (Thompson odia els fotògrafs) i la pressió el subjuga de tal manera que té una paràlisi creativa. Com si es tractés d'una sentència, l'assumeix. Sentint-se acabat, envia les notes que ha estat prenent des de la seva arribada a l'aeroport sense prèvia revisió. Una darrere l'altra, notes manuscrites a les quals tan sols numera, i s'asseu davant del televisor a esperar al final de la seva carrera. Per a la seva pròpia sorpresa, aquelles notes resultaran ser una nova vessant que aviat tindrà el seu propi nom: periodisme gonzo. Neix així la llegenda.

El periodisme gonzo, segons les pròpies paraules de Hunter Thompson, el seu creador i durant molts anys el seu únic deixeble, consisteix en una nova perspectiva de narrar els fets des del punt de vista del propi autor. Si Tom Wolfe i Gay Talese, els grans renovadors del periodisme, reconstruïen el que ha passat amb eines de la literatura, Thompson es posa en el centre mateix de l'acció, influint en la notícia. El mateix farà en el llibre que seria un best-seller i amb el qual aconseguiria la fama, Els Àngels de l'Infern, o amb Por i fàstic a Las Vegas. Thompson és el narrador, esdevé un motorista de l'inframón i consumeix totes les drogues hagudes i per haver a Las Vegas, la ciutat del vici.

Antigua sabiduría gonzo és una sèrie completa d'entrevistes que, durant els anys del seu auge, fan a Thompson sobre la seva carrera, i on aquest aconsegueix recuperar records i vivències d'una vida única. Imperdibles per la seva autenticitat, Thompson sempre es mostra sincer i obert, sense por al dany propi o col·lateral. Encara que vagi sembrant les entrevistes de trampes i trucs per prendre el pèl als seus entrevistadors, relata els intersticis de la política i aquell somni americà que, diu Thompson, s'ha mort fa temps. És ell, el seu nou estil, tan d'acord a la seva època, amarat en alcohol, el seu rèquiem.

Durant molts anys Thompson cobriria la realitat política dels Estats Units, seguint les campanyes presidencials d'homes que marcarien el destí de la nació. Resulta més que interessants les descripcions sense embuts que Thompson fa de Nixon, com de Carter, perfils sense pèls a la llengua, on es barreja tant l'admiració com l'aversió més profunda.

Thompson considerava la distinció entre ficció i no ficció com un assumpte del segle XIX i, amb aquesta premissa, anava als reportatges disposat a dinamitar el que es trobés al seu pas. Bevedor compulsiu, amant de les armes, consumidor de drogues -deia que almenys dues vegades al mes cal fer-se volar la ment amb una bona dosi de LSD- és, sobre tots aquests trets, un escriptor únic i genial. D'aquell fons d'una vida carregada de contrastos, ha conegut la presó per robatori i ha estat a l'Exèrcit, sorgeix una barreja única, corrosiva, irreverent i rabiosa.

El 20 de febrer de 2005, als 67 anys, el periodista i escriptor es llevaria la vida, assetjat pels dolors provocats per una llarga malaltia, d'un tret al cap en el seu recinte fortificat a Woody Creek (Colorado). Les seves restes van ser llançades per un canó des de dalt d'una torre amb el puny de dos polzes a la part alta, símbol inequívoc del periodisme gonzo.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook