Luther semblava haver acabat a la tercera temporada, però la creixent popularitat d'Idris Elba va portar la BBC a produir una quarta entrega més curta (només dos episodis) que punxava estrepitosament a l'hora de recrear la intensitat de les seves predecessores. Ara la sèrie s'aconsegueix autoesmenar amb una cinquena temporada que recupera el seu millor pols i amplia el nombre de capítols a quatre.

Luther ja és història moderna de les sèries gràcies a la seva singular manera d'aproximar-se al gènere policíac: les tres primeres temporades, i molt en particular la segona, oscil·laven entre l'hiperrealisme propi de les produccions de la BBC i els crescendos de tensió propis del cinema de Christopher Nolan. Una estranya barreja molt ben conduïda pels seus responsables, amb Neil Cross al capdavant, i que tenia en Idris Elba la perfecta encarnació del personatge principal. La quarta, fonamentalment basada en l'absència d'un dels papers clau de la sèrie (Alice Morgan, interpretada per una immensa Ruth Wilson), punxava perquè feia la sensació que no sabien ben bé on portar els dimonis interiors del protagonista, a banda que el cas criminal que l'ocupava no era precisament un paradigma d'originalitat. A la cinquena, en canvi, han decidit tornar a les essències. A més de recuperar Morgan (no és cap espòiler, perquè la campanya promocional ho va revelar des del minut 1), encerten a oferir una trama que funciona com un rellotge, i que al mateix temps funciona d'esplèndid contrapunt a la necessària evolució del protagonista.

Per tant, la cinquena temporada de Luther no només aconsegueix per moments estar a l'alçada de la segona, sinó que vindria a demostrar que el format encara és lluny d'esgotar-se. Tot funciona a un nivell altíssim: des de la tèrbola trama del psicòpata que ocupa bona part de la narració (un assassí emmascarat hereu de la millor tradició del slasher clàssic) fins a les sinergies entre el protagonista i els baixos fons londinencs, que afegeixen ritme i tensió a una història que per si mateixa ja aconsegueix atrapar l'espectador. I després hi ha, per descomptat, la interpretació d'Elba, que aquí torna a trobar el to perfecte entre duresa i vulnerabilitat. Potser l'actor no aconseguirà mai ser el nou James Bond, però amb Luther ja s'ha guanyat amb escreix un lloc als altars del gènere.