En Manuel porta una vida parca i sense massa distraccions. Llicenciat en enginyeria, i propietari d'un coeficient intel·lectual excel·lent, passa a formar part d'aquell contingent d'acabats de titular que es donen de cara contra l'Espanya de la desocupació i la precarització laboral. El camí: l'ocupació en una ratera de Madrid, viure de lloguer en una altra ratera. Els anomena «contenidor habitatge». Tot sembla encausat a encaixar en un contenidor. Fins i tot els seus desitjos.

Vol la desgràcia, o la sort, que aquell dia que es dirigeix a la feina una manifestació ompli el carrer del seu pis. A punt de sortir, un policia l'empeny a l'interior del passadís amb la clara intenció de brandar la seva porra sobre ell, en la clara suposició que formava part de la protesta. Com a acte reflex, en Manuel treu un tornavís de la seva butxaca i l'hi clava al coll.

Aquest sorprenent inici serà tot un viatge personal per a en Manuel, viatja a l'exterior, per ocultar-se en un deshabitat poble del nord; interior, cap al més profund del seu ésser. Aviat, en aquell poble perdut al qual arriba amb ajuda del seu oncle, l'única persona amb la qual té contacte, s'adonarà d'un problema essencial del nostre temps: el desig.

En Manuel entén, pot deixar de desitjar i arreglar-se amb el mínim, sense cap necessitat d'adaptar-se i ser part d'aquells «contenidors» en els quals es creia atrapat. I aquest és el punt d'inflexió d'aquesta meravellosa història, que és políticament incorrecta, que és, el plantejament, després del que ha succeït, de tot un sistema.

A partir d'aquest moment, a més, sobreviurà llegint una col·lecció de llibres Austral que troba abandonada a la casa que ocupa, menjarà vegetals dels voltants i d'una petita compra que li envia el seu oncle del Lidl. En Manuel s'adona que, com menys té, menys necessita. És així com es converteix en un modern Robinson Crusoe. Només que en una versió millorada, feliç. En comptes de trobar-se tancat en una illa, el que passa ratlla més aviat l'alliberament. El que no li permet tornar no és un mar, és haver apunyalat aquell policia. L'illa de la seva reclusió és un allunyament tant geogràfic com espiritual.

Ben aviat, en Manuel entén que està ficat en l'empresa de fer en cada moment només el que vulgui fer, i això li fa comprendre, alhora, que mai s'havia sentit millor. Assimilar una dieta de postguerra, amb aliments bàsics i preu concís, no és res en comparació amb el que guanya. No hi ha millor menjar si allò li permet no acotar els seus passos, no descuidar les seves lectures, o aixecar-se d'un lloc on estava mirant un núvol amb forma de mapa de Rússia. Perquè això és el que veritablement li interessa. La pregunta salta per òbvia en el lector. Quantes coses vam arribar a fer, que no volem fer per satisfer les nostres suposades necessitats?

La necessitat és el problema. Quan nota que ja no vol anar enlloc, no necessita cotxe. Quan es veu guapo amb una simple jaqueta, se li deprimeixen els costos de la roba. Quan s'adona que carregar amb pals per poder-se escalfar no és fatigós, sinó esportiu, sense necessitat de pagar despeses de calefacció. I així amb tot. Aquest ascetisme seu és motivador, divertit, saludable.

«Fuig de tot, llegeix aquesta novel·la» és el lema amb el qual juga l'editorial Blackie Books per donar la primera pista d'un dels millors i més aclamats llibres dels últims temps. El personatge de Santiago Lorenzo, Manuel, causa certa enveja, venen ganes de viure com ell, alliberat de tot allò social. El peatge que ha de pagar per arribar a aquesta vida és no voler res, només el mínim per a la subsistència. Al llarg de l'obra, cada pàgina sembla cridar: «alliberament!»