Des de fa molts anys, les pel·lícules protagonitzades per gossos són un gènere en si mateix. Presenten una sèrie de característiques comunes (la principal de totes, les ganes de fer plorar el personal), i una de les que de tant en tant treu el cap és la idea de fer parlar la mascota protagonista.

També la falta absoluta de matís amb què estan retratats els seus amos, i la sensació permanent que estan rodades ara com s'hauria fet fa tres dècades.

Una mica de tot això hi ha a Uno más de la familia, paradigma d'un cinema familiar que es resisteix a evolucionar i que vol asseure a la sala espectadors de diferents generacions per aprofitar-se del seu amor als animals.

En aquest cas concret s'explica la història de Bella, una simpàtica gosseta que porta tota la vida al costat del seu amo, al qual s'estima amb bogeria. Un dia, per una sèrie de circumstàncies, Bella acaba perduda a 400 milles de distància de casa, i inicia una incerta aventura per tornar-hi. Per descomptat que el retorn estarà ple de perills, des de llops malignes fins a éssers humans indignes de ser-ho, però també coneix una sèrie de persones que l'acabaran ajudant en la seva odissea.

Dirigida per Charles Martin Smith, Uno más de la familia té el seu principal actiu en la gossa protagonista, un prodigi de carisma que a més, en la seva versió original, parla per boca d'una molt bona actriu: Bryce Dallas Howard. El repartiment humà és el menys atractiu del film, sobretot perquè es veuen abocats a interpretar uns personatges molt plans que no tenen altra funció que secundar la protagonista. Inclou, això, sí, uns quants noms destacables, com els d'Ashley Judd, Alexandra Shipp, Wes Studi, Edward James Olmos, Chris Bauer i Barry Watson. La banda sonora, segurament l'aspecte tècnic que més se salva de la funció, és obra de Mychael Danna.