Filosofia per a la crisi de l'edat

Cap al passat, que ja no existeix, i que no hi podem tornar més que en el record, una suma que pot ser tant positiva com negativa. Nosaltres som aquesta reunió de dies en un de sol. Cap al futur, ara que hem arribat a la plenitud de la vida, pot ser als 40 o als 50 anys, un pendent cap a una vellesa que no desitgem. És aquí on es col·loca Kieran Setiya per analitzar des de la filosofia l'essència i les propietats d'una època conflictiva, l'anomenada mitjana edat.

Com ens reconciliarem amb les vides que no hem pogut viure, amb els camins que no prenem? Com acceptar els nostres fracassos i el nostre present? I sobre totes les coses, com fer un pacte amb la idea de la nostra pròpia i inevitable mort? Per això Kieran Setiya no té por de situar-se on els antics filòsofs grecs, en una filosofia que fa replantejar-s'ho tot i que alhora busca l'autoajuda. Setiya proposa un interessant recorregut que comença en Aristòtil i comprèn de Schopenhauer a veus com Virginia Woolf o Simone de Beauvoir en l'intent de fer front a la crisi.

El misteri sempre sembla ser el perquè. Per què l'assoliment dels més profunds desitjos, de les més intenses ambicions, podria ser causa d'indiferència. Què ha anat malament? Lev Tolstoi, l'autor de La guerra i la pau, es fa una pregunta semblant a la que va estremir molts pensadors i escriptors sobre l'assoliment de les ambicions personals. «Molt bé, seràs més famós que Gogol, Shakespeare i tots els escriptors del món, i després què?». No tenia resposta. L'espiral descendent que va arribar a Tolstoi, estava a prop dels cinquanta quan escrivia aquestes paraules, el va agafar per sorpresa. «La meva vida es va aturar», escriu, «no hi havia vida en mi perquè no hi havia desitjos ni satisfacció raonable.»

La perspectiva dels joves sembla estar dominada per la deliberació sobre el futur, mentre que la perspectiva de la vellesa sembla estar dominada per la retrospecció del passat. Si és així, llavors potser és a la meitat de la vida que som més conscients de la doble temporalitat de la condició humana en general. I potser és llavors que la lluita per integrar una preocupació pel passat i el futur d'un és més probable que es converteixi en una crisi. Com assenyala Schopenhauer, pot semblar que estem condemnats a «oscil·lar sense parar» entre el «dolor» del desig insatisfet i l'«avorriment» de la seva satisfacció. Per això Setiya diu que la crisi de la mitjana edat és una manera d'aprendre a «viure en el present».

Una de les claus que assenyala el pensador és no realitzar totes les nostres activitats com si tinguessin una fi, una meta. Puc caminar fins a l'oficina de correus, però també puc simplement anar a passejar, sense altre objectiu que el passeig en si. En aquestes activitats podem trobar valor en el que estem fent, sense considerar que aquest valor s'afegeix únicament a algun assoliment. Setiya fa un cas convincent que en la crisi de la mitjana edat, com sol passar en la filosofia, una característica important de la condició humana se'ns oculta a primera vista.

Kieran Setiya és un d'aquells filòsofs que troben causa en els temes més dissímilis. Temps enrere realitzava una anàlisi filosòfica de la misogínia, una meditació sobre el beisbol i la filosofia, el progrés filosòfic i el significat de la vida. És professor de Filosofia a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, disciplina que va estudiar a Oxford i en la qual es va doctorar per la Universitat de Princeton. A més de En la mitad de la vida (2017; Libros del Asteroide, 2019) és autor d'altres quatre assajos, entre els quals destaquen Reasons without Rationalism (2007) i Knowing Right from Wrong (2012).