Basada en fets reals, Ladrones de vidas , d'Eugenia Tusquets, descriu l'entramat d'un dels crims més atroços de les últimes dècades, el robatori de nadons. A la pell d'una mare i una filla, l'escriptora aconsegueix aprofundir en la ferida oberta d'una metodologia del crim que, darrere de la falsa moral, denuncia un negoci que implica tant l'Església com l'Estat. El recaptat amb la venda de la novel·la anirà a la fundació Todos los Niños Robados son también mis Niños.

La seva novel·la està basada en fets reals, el robatori d'un nadó.

És un cas real que vaig haver de novel·lar, perquè quan m'ho van explicar em vaig comprometre a no utilitzar els noms de les persones involucrades; els fets són verídics, però la situació social i professional dels personatges és ficció.

Parlar de nadons robats és endinsar-se en un dels episodis més terrorífics de la nostra història.

S'està intentant, per part de les associacions de víctimes, que es consideri a Europa com un crim de lesa humanitat, que ho és en essència. Seria el més just. Perquè el que no s'explica és que, en l'únic judici a un dels doctors implicats, el jutge reconegués que sí que va existir el crim, però acabés sobreseient el cas perquè havien prescrit els fets. Quan es tracta d'un crim de lesa humanitat, els fets no prescriuen mai.

Com van començar els robatoris?

Va començar amb les dones republicanes que estaven embarassades i condemnades a mort just després de la guerra, durant el franquisme. Les va permetre arribar al final de l'embaràs abans de sentenciar-les, per poder disposar dels nadons. Aquests van ser adjudicats a famílies afins al règim, que havien sol·licitat la seva adopció. De totes maneres, va ser durant les dècades dels seixanta i setanta quan es van fer la major part dels robatoris.

Quina va ser la implicació que van tenir l'Església i l'Estat?

Tots dos van ser culpables del que ha passat. Fins a 1987 no es va fer una llei que regulés l'adopció en aquest país. Abans d'aquesta data, les adopcions les gestionava una institució privada, AEPA, molt relacionada amb l'Església. El problema és que, en no haver-hi una legislació concreta, hi va haver diversos rectors, diverses ordres de monges i diversos hospitals que es van prendre la llibertat, al marge d'AEPA i amb total impunitat, d'adjudicar a famílies benestants els nadons sostrets a mares o parelles de condició humil.

Darrere d'uns suposats bons costums, que ocultaven la mare soltera, hi havia un negoci.

L'excusa era que es feia pel bé del nadó, per donar-li una vida millor, quan fins i tot des del punt de vista del cristianisme és un pecat de colossal magnitud. Els metges, les monges i els capellans involucrats adobaven els designis de Déu en arrabassar el nadó a l'autèntica mare per decidir sobre la seva vida, donant-lo a una altra família. D'aquí el títol de la meva novel·la, Ladrones de vidas.

Són molt pocs els que han aconseguit trobar els seus orígens.

Sí, hi ha casos, però pocs. L'explicació és que hi ha moltes mares, o famílies senceres, buscant el nadó que els va ser robat, i pocs fills buscant la família biològica. El motiu és que en tots aquests casos d'«adopcions» no regulades, els implicats (clínica, monja, rector) obligaven la parella adoptant a registrar el nadó com si fos propi, amb el seu cognom. Això vol dir que la majoria d'aquests nadons, ara ja adults, no saben quina és la seva veritable família.

La diana sempre és la dona.

Desgraciadament, és un aspecte més, terriblement injust, de discriminació cap a la dona. En ocasions, la víctima era una parella d'escassos recursos econòmics, però en general van ser mares solteres. És a dir, menyspreu absolut a la dona.