Hi són però no hi són, per això Graziella Moreno va triar el títol Invisibles per a la seva última novel·la, relat de la història d'aquells que dia rere dia fan augmentar la llista de desapareguts, una mitjana de 38 al dia a tot Espanya, un total de 6.053 persones. Moreno, que comparteix l'escriptura amb la seva professió en el dret penal com a jutgessa, es basa en una història real.
matías crowder
Tenir un familiar que desapareix sembla fins i tot pitjor que la mort.
Crec que amb una sola vegada és suficient per sentir l'angoixa i el neguit que pateixen els que esperen respostes. El pitjor és no saber què és el que ha passat i si la persona està viva o morta. Una de les coses que et diuen més les famílies dels desapareguts és que no saben si han de portar-los flors o no, i on. La incertesa et destrossa la vida.
Darrere els desapareguts, hi ha qui no renuncia a trobar-los...
La novel·la està dedicada als uns i als altres. Hi ha persones a les quals ningú busca, per les quals ningú s'interessa per si estan vius o morts, i crec que és el més trist que pot passar-nos. Els protagonistes d' Invisibles es llancen a una recerca que no els correspon i a la qual no estan obligats, però que la senten necessària pel passat que arrosseguen. Donar una resposta, que se sàpiga la veritat, és l'essència de fer justícia.
La seva carrera en el dret, la seva experiència com a jutgessa, de quina manera l'acosten a la novel·la negra?
La meva feina m'obliga a estar en contacte amb la realitat, amb les persones. Com a jutge en un jutjat penal he de decidir si els actes que es jutgen s'ajusten al que el Codi Penal estableix com a delicte i, en conseqüència, decidir la pena que correspon. La novel·la negra actual és una novel·la realista, exposa la societat en què vivim, com ens comportem, com ens relacionem. Plantejar-te el «perquè» de determinades conductes i accions és el meu dia a dia i es reflecteix després en la meva escriptura.
La xifra de desaparicions creix...
Segons dades oficials del Ministeri de l'Interior figuraven 6.053 persones en el registre de persones desaparegudes i restes humanes sense identificar. Afortunadament el nombre d'aquests casos resolts en els nostres dies ha augmentat; la tecnologia i l'especialització dels cossos policials permeten millors resultats, tot i que encara hi ha molt per fer. Falten més mitjans personals, materials, millor atenció a les famílies, l'aprovació d'un Estatut del desaparegut que reguli de forma legal aquestes qüestions.
Com a jutgessa ha viscut casos semblants als que narra en la seva novel·la?
Invisibles està inspirada en casos que jo he portat als jutjats d'instrucció d'Amposta, Martorell i Gavà, que és on he treballat diversos anys. N'hem tingut de tot tipus: denúncies per desaparicions de menors que s'havien fugat de casa, denúncies per marits o dones que desapareixien sense deixar rastre del seu lloc de residència... El més impactant és trobar restes humanes i, quan són identificades, haver de trucar a les famílies per fer-ne entrega. En altres casos, trobem cossos que ningú reclama i no podem saber qui són. I en tots, la lluita per obtenir respostes i la impotència quan no les trobes.
Creu que el procés, assegut a la banqueta, s'ha convertit en una novel·la negra, almenys en l'ambient sòrdid que regna?
La novel·la negra reflecteix la realitat social, les grandeses i mesquineses de l'ésser humà. El temps respondrà a aquesta pregunta.
El panorama polític dona per a moltes novel·les?
Diuen que l'ésser humà es mou per sexe, per diners o per ego. Amb aquest còctel en tenim més que suficient els novel·listes. La realitat sempre supera la ficció i no és una frase feta, és absolutament certa.
