Amb pròleg de Baltasar Garzón, El país de la desmemoria , de l'escriptor i periodista Juan Miguel Baquero, relata, basant-se en desenes de testimonis, l'estratègia de terror del franquisme i l'oblit al qual van ser sotmeses les seves víctimes. Segons xifres dels experts, van ser al voltant de 150.000 les persones assassinades i llençades en fosses.
Què és el que més oblidem en aquest país?
Oblidem les nostres víctimes. Els que van lluitar per la democràcia i segueixen llençats en fosses i cunetes. Les persones que van defensar els drets i llibertats de què gaudim i que avui tornen a estar amenaçats. Oblidem les persones que van plantar cara al feixisme.
Quines conseqüències té aquest oblit?
La principal conseqüència, com diu el refrany, és que el poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la. I això, en temps de globalització de l'odi, és un perill latent. Però estem domesticats en l'oblit, com analitzo a El país de la desmemoria. D'una altra manera no és possible entendre que Espanya segueixi sent una de les nacions amb més desapareguts forçats en el món i que no hi hagi un reclam social unànime per tancar aquesta bretxa.
Cicatritza la ferida amb posar nom i cognoms als ossos?
Per a les famílies que continuen buscant els seus éssers estimats, sí. Les víctimes del franquisme tenen dret a saber on són, què els va passar, i recuperar els seus ossos per donar-los un enterrament digne. Tancar el dol, tenir un lloc on plorar els nostres morts... Cada vegada que tirem terra sobre les pàgines més tràgiques de la història recent estem sembrant impunitat i posant pedres amb les quals ensopegarem en el futur.
Un banc nacional d'ADN i un Cens Nacional de Víctimes, projectes del PSOE, poden quedar al tinter?
Sí, entre altres coses. Queda per fer un pla d'exhumacions a escala estatal. Fins ara no s'ha fet. El Govern espanyol donava unes xifres actualitzades fa escassos dies, sobre un informe elaborat per dotze experts de reconegut prestigi, i els números són dramàtics: només serien recuperables les restes òssies d'unes 25.000 persones, de les potser 150.000 assassinades pels franquistes i tirades en fosses. I, d'aquestes, tot just 5.000 serien identificables genèticament. És terrible, com a país hauria de fer vergonya anar tan tard a tot.
Explica en el seu llibre que el pitjor ha estat l'abandonament total dels derrotats.
Em refereixo a aquest drama social, precisament. A deixar llençats a la cuneta de l'oblit milers de famílies. Aquest país de la desmemòria ha convertit en víctimes de segona o tercera categoria les persones que van patir el terror franquista. Partint dels assassinats, en la guerra i la dictadura, i continuant per la doble repressió a les dones, pels presos polítics, els esclaus del franquisme, els exiliats, els nadons robats, els expulsats dels seus treballs, que van patir l'espoli de seus béns...
No s'ha obligat a retre comptes a les empreses que van usar esclaus, condemnats en judicis polítics, durant la dictadura.
La justícia espanyola segueix mirant cap a un altre costat, va a la Llei d'Amnistia per posar fi a qualsevol cas, ignorant que es tracta de crims contra la humanitat que, per tant, mai prescriuen. L'únic jutge que ha intentat obrir una macrocausa contra el franquisme va ser Baltasar Garzón, que prologa El país de la desmemoria, i ja sabem quines conseqüències va tenir aquesta decisió per a la seva carrera judicial.
Moure el cadàver de Franco seria una cosa negativa?
No. El realment nociu és que no hagi passat abans.
