La mateixa autora la defineix com a «novel·la política». La hija de la española és una història capaç de retratar tot un país i una època. Una perfecta construcció d'al·legories sobre el poder, el totalitarisme, sobre un país que va aspirar a ser millor, Veneçuela. El llibre s'ha tornat tot un fenomen literari.

La novel·la comença amb un enterrament. Però no és només la mestra de Caracas Adelaida Falcón qui mor després d'una llarga malaltia. És la ciutat, és el país, és la revolució bolivariana, són els seus personatges els que veuen acabades les seves vides com les coneixien i es veuen forçats a començar de nou.

La filla de la difunta, també anomenada Adelaida, no té ningú i viu en una ciutat en què la crisi ha destapat la violència. Quan torna de l'enterrament troba la seva casa presa per un grup de dones a les ordres de la Mariscala. Quan truca a la porta de la seva veïna Aurora Peralta, a qui tots anomenen «la filla de l'espanyola», la troba morta. A sobre de la taula del saló Adelaida troba una carta que li comunica que li han concedit el passaport espanyol. Adelaida només ha de desfer-se del cadàver que jeu a terra i usurpar la identitat de la seva veïna per fugir de l'infern. És l'inici d'una història fascinant i única, que atrapa des de la primera paraula, que commou, que travessa fronteres.

Karina Sainz Borgo (Caracas, 1982) emprèn en aquesta novel·la un viatge ambiciós: dirigir-se cap al cor de la literatura descrivint tota una època d'un país en flames, Veneçuela. Ho aconsegueix. L'escriptora sembla conscient. No només pel gran èxit que acompanya el llançament de La hija de la española, que ja s'ha convertit en tot un fenomen literari, venuda en vint-i-dos països abans de la publicació, sinó perquè aquesta novel·la resulta tan contundent com commovedora.

Sainz Borgo no accepta les preguntes inicials d'aquesta entrevista, s'escapoleix i respon a gust el que a l'escriptora li sembla més essencial de la seva obra. La seva sola definició, amb la qual comença, la descriu: «Em defineixo com Karina Sainz Borgo. Lectora, escriptora i periodista». « La hija de la española és una història amb una profunda vocació literària, no periodística ni historiogràfica. És política en la forma en què la literatura pot aspirar a entrar en els conflictes ciutadans: el valor de la llibertat, de la vida, els excessos del poder, la mort i tot el que ella conté. Vaig voler escriure una història universal, una història de supervivència», assegura l'escriptora.

La descripció de l'escenari és terrible, escassetat de tot, fins i tot de medicaments, la fam que no respecta els barris. Segons explica la protagonista en el llibre: «El desànim s'obria pas amb la mateixa força de la desesperació dels que veien desaparèixer tot el que necessitaven: les persones, els llocs, els amics, els records, el menjar, la calma, la pau, el seny. Perdre es va convertir en un verb igualador que els Fills de la Revolució van usar en la nostra contra».

Sainz no vol parlar ni de Chávez ni de Maduro. «M'importa més el dolor d'aquells a qui ells han silenciat. A la novel·la tot es construeix en funció d'al·legories: la Mariscala és una al·legoria del poder que es fica fins a l'últim centímetre de l'espai domèstic, metàfora del totalitarisme; la mare és un homenatge a la pàtria il·lustrada i demolida; Aurora Peralta, la filla de l'espanyola, al·ludeix a un país que va aspirar a ser millor...»

«No vaig sortir del meu país per motius polítics, ni passant gana, ni perseguida com sí que ho fan avui milers de veneçolans. Vaig sortir fa dotze anys, perquè vaig poder triar. Hi ha gent que no. La meva història parla d'aquells que mai poden triar, que tenen poc marge. O cap. Una cosa és la ficció i una altra la meva biografia. Jo he fet una novel·la que aspira a ser bella i terrible alhora».