Ja és a les llibreries la tercera entrega de Tots els contes de Víctor Català, edició d'un fenomen pel retorn a la lectura d'una de les grans escriptores catalanes que marcaria tota una època. Català, darrere del seu pseudònim, va ensenyar als seus contemporanis aquesta societat que no volien veure.

Només caldria posar-se en la seva pell i imaginar l'Escala de principis del segle XIX. No només la societat i l'aïllament d'aquell temps, sinó el que s'espera d'una filla d'una família benestant com la seva, els Paradís, propietaris rurals de vastes extensions. I voler per a si un futur que no sigui el de senyora de la casa, el de «dona de», mestra o infermera amb sort. Es tracta de Caterina Albert i Paradís, qui davant la impossibilitat d'escriure com a dona, es fa coneguda amb el pseudònim de Víctor Català. L'editorial Club Editor ha reunit els seus contes i publica aquest mes el tercer volum de Tots els contes, llibre que inclou Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals.

Català es dona a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida, que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es va produir arran de conèixer-se que l'autor era una «senyoreta de l'Escala» la va determinar a ocultar la seva identitat sota un pseudònim masculí. Es va censurar l'obra, que no va ser representada fins l'any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum. L'escrit ha d'esperar gairebé setanta anys per ser representat en el bressol de l'alta cultura oficial.

Molts anys també han de passar perquè els seus contes tornin de l'oblit. És el que ha passat quan l'editorial Club Editor va publicar fa dos Sant Jordis la novel·la «maleïda» de l'autora, Un film (3.000 metres), i aquesta es convertís en un gran èxit que ja arrossega quatre edicions en dos anys. D'allí va començar el renovat interès per tornar al món de l'escriptora de l'Escala i recuperar molta de la seva obra descatalogada. En tota la seva obra, com en aquesta selecció de contes, dos aspectes ressalten que donen cohesió a Català: la vinculació emotiva amb la llengua catalana i amb el paisatge de la seva terra, l'Alt Empordà.

Per què editar Víctor Català? La seva editora, Maria Bohigas, ho té molt clar. «Jo havia llegit Solitud i no m'havia parat a pensar-hi fins que em van caure a les mans altres dels seus textos i em van semblar extraordinaris. A partir d'aquí vaig començar a buscar els drets. Em vaig entusiasmar molt amb els contes. Vaig pensar que havien de ser publicats en conjunt. Català és excepcional, és al mateix temps plena de recursos, l'artista de la paraula més gran de Catalunya. Llegir-la és una experiència magnífica i màgica, és tota una visió d'una societat molt interessant per comprendre una època que és la seva, com una època com la meva».

La gràcia de llegir Català, passats els anys, és la seva vigència actual. «És una escriptora que posava per davant de tot la llibertat de l'artista. Fora de modes i fora d'èpoques. Ella és una autora primer aclamada per la societat catalana, i després molt criticada. No li va importar això, va seguir el seu camí sense concessions. Escrivia coses que el públic no volia veure. Violència familiar, sobre les criatures, sobre les dones. Per això mostra les dones en perill, de la manera quotidiana, d'una societat que és regularment violenta. Especialment amb la dona».

I malgrat que la Catalunya de Català és molt diferent a la del present, Bohigas assegura que el lector de seguida trobarà paral·lelismes. «Són societats molt diferents, però d'altra banda s'assemblen. Coses que la gent pensa que són d'una altra època, i que segueixen vigents. Com per exemple la violència masclista, el que s'espera de la dona en casar-se i un llarg etcètera», assegura l'editora.