Les plataformes han consolidat l'auge de l'animació per a adults, que des de fa uns anys travessa un excel·lent moment de forma. Ara Netflix marca un abans i un després amb Love, death & robots, una veritable joia produïda per David Fincher i Tim Miller, director de la primera entrega de Deadpool. Aquesta antologia d'episodis independents funciona a mode de síntesi del gènere.

Formada per divuit episodis independents d'estils i durades desiguals (el més curt és de sis minuts i el més llarg, de setze), Love, death & robots té vocació de compendi: cada capítol té el seu estil propi, que abasta des de l'anime fins a la captura de moviment, i encara que hi hagi temes recurrents (com el relat apocalíptic, les històries d'astronautes en situacions límit o la introducció de monstres propis de la iconografia fantàstica) cada història presenta un llenguatge i unes solucions narratives diferenciades. Es podria afirmar que Fincher i Miller plantegen en aquesta sèrie el seu Black Mirror particular, però servint-se de la tecnologia per demostrar el poder de suggestió d'un gènere que sempre ha estat especialment punyent a l'hora de parlar de passat, present i futur. És, a més, profundament addictiva, perquè quan no t'enlluerna el seu embolcall tècnic ho fa la seva desarmant violència, la frontalitat amb què s'hi mostra el sexe o un irresistible sentit de l'humor.

Un altre dels jocs que afavoreix Love, death & robots és el de trobar-hi les seves múltiples referències cinematogràfiques. Cada episodi en té almenys mitja dotzena, i totes estan carregades de sentit en el context de la història. Per descomptat que no tots els capítols funcionen al mateix nivell però en té de senzillament magistrals (atenció a Tres robots i La testigo, cridats a ser motllos del gènere) i fins i tot es permet filigranes com la d'introduir imatge real (en concret, els intèrprets Mary Elizabeth Winstead i Topher Grace) en un segment molt propi de l'animació clàssica. Veient les reaccions de les espectadores i els espectadors que s'han embarcat en el viatge, queda clar que la idea de Fincher i Miller ha vingut per quedar-se.