29 de març de 2019
29.03.2019
Diari de Girona
Literatura. Novetats

«A mi no me callan»: Rubianes, la veu més àcida del país

L'editorial Alrevés publica, coincidint amb el desè aniversari de la mort de Pepe Rubianes, un recull de relats que narren diverses etapes de la seva intensa vida

29.03.2019 | 01:30
Pepe Rubianes, a Girona, el 2004.

Amb pròleg d'Andreu Buenafuente, la publicació pòstuma del llibre de Pepe Rubianes A mí no me callan recull, en la seva pròpia veu, relats de diverses etapes de la seva intensa vida al costat d'un singular nombre de monòlegs.

«Llegint aquest llibre, t'he vist explicant les coses sempre com si fos la primera vegada», diu Andreu Buenafuente en el pròleg del llibre A mí no me callan, qui parla de la seva desaparició física comparant-lo amb «un clot enorme, com el d'un meteorit», que no només ha deixat un buit entre els que el coneixien, sinó que «fins i tot ha canviat el clima». Té raó Buenafuente, falta la seva veu en un moment clau de la nostra història.

Deu anys després de la seva mort, el present volum d'Alrevés Edicions manté intacte l'esperit de Pepe Rubianes. Serà amb la seva pròpia veu amb la qual Rubianes explica en els capítols de Vida terrenal (primera part) la Barcelona de la seva infància. De família marinera, nascut a Galícia, serà part del grup familiar que arriba a Barcelona amb la idea de poder veure de forma més habitual el seu pare, en alta mar la major part de l'any. És d'allà, d'aquell esperit gallec atapeït d'històries, i de les pel·lícules que veu sent un nen en els cinemes de la Ciutat Comtal, d'on naixerà la seva passió pel teatre.

Rubianes destacaria per la seva ironia, el seu àcid sentit de l'humor i una incontenible verborrea esquitxada de paraules malsonants i grolleres, conjunt en el qual tenia sempre molt present les seves arrels. Ell mateix es definia com un actor galaicocatalà: «galaico perquè vaig néixer a Galícia, encara que gairebé mai he viscut allà, i català perquè sempre he viscut a Catalunya, encara que mai vaig néixer aquí».

D'aquella infància al cor del franquisme li arriba també el seu etern amor per l'obra de García Lorca. A les pàgines d' A mí no me callan narra com el professor que tenia de veí, només per tenir una foto del poeta granadí, seria portat pres per les autoritats i expropiat de tot.

El 1977 Rubianes va actuar a No hablaré en clase, la tercera obra de Dagoll Dagom, com a membre de la companyia. L'èxit de l'obra li va fer plantejar-se, com a la resta de membres de la companyia, la possibilitat de dedicar-se professionalment al teatre. Rubianes va participar en la gira del grup per tot Espanya, i en les actuacions que van fer a França, Itàlia i Suïssa. El 1891 va formar part del repartiment d' Operació Ubú amb Els Joglars, representada al Teatre Lliure, i que va ser un altre èxit. Després d'una àrdua carrera al teatre, comença la seva carrera en solitari, que va iniciar amb Pay-Pay, espectacle que va representar durant tres anys en diverses sales de Barcelona i altres ciutats espanyoles, així com en diversos països de Sud-amèrica.

La segona part, Compromisos, ensenya la seva faceta més combativa, que neix a la universitat, on estudia Filosofia. Com quan respon a denúncies rebudes després de declaracions a la televisió i que va acabar amb la cancel·lació de la seva última obra, Lorca eran todos al Teatro Español de Madrid.

Les frases cèlebres de les polèmiques desfermades perduren avui en la memòria. Com aquella que deia «la unitat d'Espanya em sua la polla per davant i per darrere» i que li va costar la demanda de l'actual líder de Vox, Santiago Abascal. Deia que «Espanya és un país surrealista, ja que ha tingut, i té, com a símbols un goril·la blanc i una verge negra». I a les crítiques responia: «No és que m'agradi escandalitzar; dic les coses com les penso».

 Rubianes va acabar la dècada de 1980 amb un gran prestigi, que va ampliar notablement en la dècada següent, estrenant obres d'un èxit rotund com Ssscum! (1992) que el van situar entre els monologuistes més reconeguts d'Espanya. Per això és imperdible la tercera part, Monólogos, en què tornem a escoltar Rubianes en els seus monòlegs més brillants com altres que fins ara no havien vist la llum.

Pel seu record inesborrable, per la seva memòria, per la falta que fa un Rubianes repartint òsties aquí i allà, A mí no me callan resulta de lectura imprescindible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook