18 de abril de 2019
18.04.2019
Diari de Girona
Art

Sobreviure en el temps de la pintura

El castell de Benedormiens acull, fins al proper 5 de maig, una selecció de pintures de Corominas

19.04.2019 | 10:34
Sobreviure en el temps de la pintura

A Quim Corominas, si fem cas a la cronologia de la seva biografia, la notícia devia agafar-lo feliçment instal·lat a la bulliciosa Londres de finals dels anys setanta del segle passat: des de l'altre costat de l'Atlàntic s'anunciava sense embuts l'arribada d'una nova era de tecnologia domèstica i d'interconnexió global basada, només, en els petits ordinadors que la Digital Equipment Corporation (fundada per dos genis de la informàtica com Ken Olsen i Harlan Anderson) estava a punt de comercialitzar massivament. Amb tot, i malgrat la fascinació inicial que pogués suscitar-li la notícia (ben comprensible, per altra banda), Corominas de seguida va demostrar que els seus interessos trobaven un vehicle molt més òptim a l'hora de concretar-se en materials propers i absolutament analògics (en el sentit de «reals») com ara el paper. De fet, 1977 (per escollir una data prou significativa) és per a molts un punt d'inflexió que parteix l'època contemporània pel mig o, com diu Franco «Bifo» Berardi, va ser l'any en el qual «els herois van dissipar-se, transmigrant des del món de la vida física i la passió històrica al món de la simulació i de l'estimulació nerviosa». Ni més ni menys: «La raça humana —afirma Berardi al pròleg d'un assaig de Hito Steyerl—, confosa per herois burlescos fets d'enganyoses substàncies electromagnètiques, va perdre la fe en la realitat de la vida i va començar a creure només en la proliferació infinita d'imatges». O, per dir-ho d'una altra manera: el trasllat de la vida al context digital va suposar la substitució de la realitat pels seus simulacres.

Potser per això, també va ser a finals dels setanta i inicis dels vuitanta que van començar a (re)sorgir determinats focus de resistència dins i fora del nou paradigma virtual. En aquest ordre de coses, el retorn a la pintura s'endevinava com a quelcom fonamental: la mateixa sensualitat i calidesa de l'acte de pintar, sumat a un cert hedonisme plàstic, convivien amb una voluntat eclèctica capaç de sotmetre tot el magma visual (el passat, però també el present) a un implacable procés de citació de naturalesa deconstructiva i apropiacionista. Artistes com Kiefer, Immendorf, Polke o David Salle (per citar un autor que no sigui alemany) van saber explorar i explotar al màxim la característica més genuïna de la pintura, és a dir, la seva naturalesa estratificada, la seva profunditat de palimpsest o, si ho preferim, la seva existència epidèrmica generada a partir de múltiples i successives capes de memòria. Pintura orgànica i duració contra imatge líquida i immediatesa: els vells alquimistes van tornar per impugnar una ciència i una tècnica subjectes a les lleis del mercat i, en aquest sentit, convertides en apèndix del capital.

Corominas és un genuí representant d'aquella generació que va escollir sobreviure en la pintura. Per fer-ho, era necessari apostar per allò que li era més genuí, és a dir, el cromatisme desacomplexat i una sintaxi alliberada dels convencionalismes narratius a l'ús. Una aposta, a més, que calia anar validant (com aquell qui diu «renovar els vots») al llarg dels anys o, si ho preferim, que calia anar aprofundint, inclús, fins al paroxisme. Ho explica Alexandre Roa al magnífic text que serveix per presentar la mostra de Benedormiens: «De sobte és com si el color, que ja sempre havia sigut dinàmic i divers, s'hagués il·luminat; com si hagués despertat amb una força i una vibració més brillants, que retrunyen als ulls sense poder, de cap manera, deixar-los indiferents. Aquest nou cromatisme revitalitzat, més fulgent i encès, dels darrers deu anys de treball del pintor, no és tan sols una troballa visual. El color vehicula també una nova vibració anímica, una incontenible emoció que Corominas no pot sinó bolcar sobre totes les seves peces. Podria dir-se que l'artista ha trobat en el color un receptacle on canalitzar totes les vivències i inquietuds que el desborden. És a través d'ell, i no de la descripció o representació de res, que els estats d'ànim i les experiències es transmeten a l'observador».

Doncs això: cada obra de Coromines serveix com a corol·lari de l'anterior en la mesura que n'incorpora la memòria. Una memòria feta de llum i de matèria que l'artista afaiçona atrinxerat al seu estudi esdevingut una mena de temple dedicat a les arts analògiques. Des d'aquest punt de vista, la pintura de Corominas és un antídot enfront d'aquells «herois burlescos fets d'enganyoses substàncies electromagnètiques» dels quals parla Berardi entestats «a confondre la raça humana»: la fe en la realitat es recupera tornant a la realitat, deixant que les formes, els colors i la resta de materials executin la seva perpètua dansa sense tenir en compte cap condicionament extern a banda del lliu

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook