Encara avui sembla haver-hi un con de silenci sobre la història recent de Cuba. Mutisme que l'escriptora cubana Karla Suárez s'ha proposat trencar. La història que narra a Habana año cero succeeix en la dècada dels noranta, anys de l'anomenat «període especial», quan ja no hi ha la Unió Soviètica. És en aquell escenari on els seus personatges seguiran la pista del mític Antonio Meucci, el primer inventor del telèfon. D'allí neix una història fascinant, llatina en la seva expressió més profunda. La novel·la va rebre el Premi Carbet del Carib (2012) i el Gran Premi del Llibre Insular (2012).

Què va ocasionar a Cuba el «període especial»?

Estàvem vivint una crisi econòmica terrible, el govern va arribar a parlar de l'«opció zero», és a dir, que hauríem de viure amb el mínim dels mínims. El «període especial» es va declarar oficialment el 1992, tot i que ja s'havia anat anunciant. En aquests anys l'economia cubana depenia de l'intercanvi comercial que mantenia amb els països del bloc comunista. A partir de la caiguda del mur de Berlín aquests van començar a disminuir i el 1991 es va dissoldre la Unió Soviètica. Amb això es van esgotar pràcticament tots els subministraments que arribaven al país i va començar aquesta gran crisi que anomenem «període especial».

El comunisme a Cuba no va aplanar les diferències socials...

Ja a inicis de la dècada havien començat a obrir botigues en dòlars per als turistes, però per als cubans estava prohibit tenir dòlars. El 1993 va acabar aquesta prohibició i van començar a circular les dues monedes: el pes cubà i el dòlar. Va començar així la doble economia que encara avui existeix. Amb ella, els cubans vam passar a diferenciar-nos clarament entre els que tenien dòlars i els que no en tenien, amb totes les conseqüències que això porta, inclosa la humiliació, haver de viure al teu país sense tenir dret a la meitat del teu país, per exemple. Jo crec que hi ha una Cuba abans de 1993 i una altra després. És com si hagués acabat un país i en comencés a néixer un altre, d'aquí l'«any zero».

Què fa Antonio Meucci a Cuba?

La primera vegada que vaig llegir sobre Antonio Meucci va ser quan jo estudiava enginyeria electrònica a la universitat. En aquell temps només existia la hipòtesi que, abans de Bell, Meucci havia inventat el telèfon estant a Cuba, mentre treballava en el llavors teatre Tacón. A Itàlia el reconeixien com el veritable inventor i alguns estudiosos, entre ells el cubà Fernando Ortiz, havien escrit sobre el tema, però realment no existien proves que demostressin tal fet. A mi aquella història de l'inventor no reconegut i que el telèfon s'havia inventat a l'Havana em va fascinar des del principi. Per això la vaig seguir. El 2002 jo vivia a Roma i va ser llavors quan va sortir la notícia del reconeixement. Després de diversos anys d'indagacions en els diferents llocs on va viure Meucci, l'enginyer i investigador italià Basilio Catania havia trobat la prova que demostrava que el treball de Meucci era anterior al de Bell. Gràcies a això es va reconèixer oficialment Meucci com l'inventor del telèfon.

Hi ha un cert paral·lelisme en la vida de Meucci amb Cuba?

Meucci era un geni, un home súper preparat i capaç. Si en el seu moment no va poder ser reconegut com l'inventor del telèfon va ser perquè no tenia diners per comprar la patent. Li van faltar els 10 dòlars que costava. Més d'un segle després, a l'Havana de 1993 amb 10 dòlars també es podien resoldre molts problemes.

Què pensa de l'obertura de la Cuba actual?

Cuba es va posar de moda, Obama va visitar l'illa, els Rolling Stones van oferir un concert, molts cubans emigrats van decidir tornar per fer negocis a Cuba. Però no es van produir canvis polítics a l'illa.

S'idealitza Cuba?

Hi ha de tot, molta gent que la idealitza i molta que la demonitza.