Vivim uns temps en què el que es veu en un tràiler ja és motiu més que suficient per criticar la presumible qualitat d'una pel·lícula. És el que li ha passat a Aladdín, versió en imatge real del clàssic animat de Disney que s'estrena disposada a desmentir la seva mala premsa. D'al·licients no en va faltada.

És cert que el primer tràiler (el segon era millor, però s'ha comentat menys) feia témer el pitjor, però també ho és que no seria el primer cas que una pel·lícula amb mala pinta t'acaba seduint per motius que no eren visibles als seus avançaments. En el cas concret d'Aladdín, hi ha aspectes que mereixen el preu de l'entrada. Primer, perquè el seu director és Guy Ritchie, que mai no ha estat una ciència exacta però el seu segell sempre aporta unes quantes alegries; després, perquè per malament que es faci, la història del lladregot que es fa amic del geni de la làmpada es presta a un homenatge sense complexos al cinema d'aventures més kitsch, a banda de preservar l'excel·lent banda sonora del seu referent animat. I a més s'hi introdueix una variant prou notable: aquí Jasmine no és una princesa esperant a ser rescatada de les urpes de Jafar, sinó una heroïna proactiva que els responsables del film han volgut convertit en metàfora de l'apoderament femení.

En aquest sentit, un dels plats forts d'aquest Aladdín (que, per cert, dura 40 minuts més que l'original) és el seu repartiment, encapçalat per Mena Massoud, Naomi Scott (descoberta a Power Rangers, que aviat també veurem com una de les protagonistes del reboot de Los Ángeles de Charlie), Chico Kenzari, Billy Magnussen, Nasim Pedrad, Numan Acar, Navid Negahban i un Will Smith que s'arrisca amb el personatge que centrarà totes les mirades. L'actor no només té el repte de fer creïble el geni, sinó que també ha de reinterpretar les cançons que va popularitzar l'enyorat Robin Williams.