Quatre anys després de la publicació de l'àlbum Historias tattooadas, Macaco retorna a l'activitat discogràfica amb un nou àlbum de caràcter més experimental que beu i celebra el boom de la fusió de músiques d'arrel amb altres estils, si s'escau amb un peu posat a Amèrica Llatina i un altre a la Mediterrània. «Jo això de l'apropiació cultural m'ho passo pels pebrots, com el que deien que Rosalía no podia jugar amb l'imaginari del flamenc per ser catalana», denuncia Daniel Carbonell, el músic que impulsa aquest projecte, en una xerrada davant la publicació de Civilizado como los animales (Sony Music).

En aquest nou disc, tot i la presència important de la música llatina, fruit d'uns últims anys en què Macaco ha crescut enormement a l'altre costat de l'Atlàntic, el compositor, intèrpret i músic barceloní ha jugat a tenir «una denominació d'origen». «Soc molt fan de la Mediterrània», ratifica Carbonell (Barcelona, 1972) davant els «molts colors de la rumba» que s'han colat en les seves cançons, també mandoles i progressions al més pur estil d'Ennio Morriconne. «Hi ha influències de fora, però diguin el que diguin, el meu estil és d'aquí», insisteix sobre el resultat, modelat per diversos productors.

És el fruit «de tres anys molt efervescents, amb una tendència a barrejar moltes músiques d'arrel amb electrònica», i en els quals diu haver estat «molt connectat amb tot, amb el carrer, component, tocant i experimentant».

S'hi perceben tres línies de treball. D'una banda, la part «més vitalista o macaquil, més positiva de ballar la pena o més Bob Marley, el que s'espera la gent que no ha rascat tant en Macaco». De l'altra, el fruit de jugar amb caixes de ritmes com les TR-808 i les TR-909, del que resulten altre tipus de cançons com Agárrate o Ovejas negras. Finalment, però no menys important, aquí està també «la guitarra i el paper com a terreny de joc per al cantautor galàctic», del qual sorgeixen temes com Blue (diminuto planeta azul).

Explica que les fonts d'inspiració d'aquest tall van ser la mítica fotografia de Carl Sagan que oferia la visió més llunyana de la Terra i la música del seu col·lega Jorge Drexler, que es va acabar incorporant a la gravació. «I si estic parlant de mirar-se amb perspectiva i punxar egos, per què no ajuntar tres generacions d'artistes?», explica sobre com va acabar sumant també al veterà Joan Manuel Serrat amb un recitat que realitza amb «classe i mestratge».

Amplitud de mires

Perquè si alguna cosa caracteritza precisament aquest disc és l'amplitud de mires de les seves col·laboracions, entre les quals també es troben les de Niño de Elche, Sílvia Pérez Cruz, Visitante (vocalista de Calle 13) o Antonio Carmona, barrejats, però no barrejats. «Em sento com una generació pont, amb artistes per sobre que potser tenien més prejudicis a l'hora de barrejar estils i altres per sota que en tenen zero», destaca sobre un disc «molt eclèctic i amb col·laboracions molt dispars, però que no es veu forçat», perquè «les cançons tenien els fonaments ben posats» i les aportacions externes «serveixen per emfatitzar, no per omplir buits».

Fins i tot s'ha permès comptar amb artistes que no són intèrprets musicals de partida, com els actors Óscar Jaenada i Inma Cuesta, que participen en el tema Ovejas negras com a símbol d'una actitud basada en «trencar les regles» i de celebrar les diferències . «Perquè les diferències em semblen meravelloses», subscriu. «Jo de petit era el que pitjor jugava a futbol i sovint anava amb les nenes a jugar a les cabanes. Sovint em pegaven per això, i perquè a més era molt primet. Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que allò era genial i en què, en comptes de tapar-me, vaig deixar treure tots aquests colors», se sincera.

Macaco, que prepara ja aquest disc per uns directes que portaran la banda el 28 de juny al festival Cultura Inquieta de Getafe (Madrid), no s'aparta però la mirada de compromisos més immediats: les urnes dels últims comicis celebrats a Espanya. «Com diu una amiga: 'No hi el meu partit ideal, però sí el contrari als meus ideals'. Cal seguir votant sempre. No tinc partit, però la meva tendència és evident que va cap a l'esquerra, que almenys té la intenció de tenir cura de la sanitat i l'educació pública. i l'extrema dreta no està ni de lluny aquí», afirma el cantant.