Testimoni dels secrets del periodisme de la nostra era, El director explica l'any en què el periodista David Jiménez va ser director del diari El Mundo , revelant l'entramat de servilisme polític com el poder de la informació.

La història d'aquest llibre genera ampolles no només en el món del periodisme, sinó en les òrbites més altes de la política. Els seus detractors, que es compten per dotzenes, asseguren que és una mirada massa parcial, basada en el fracàs de Jiménez davant un dels diaris més importants d'Espanya. Altres asseguren que és un relat tan arriscat com necessari, testimoni de fins on ha arribat la professió, convertida en empresa, jardí del poder de torn. El que no troba objecció és que es tracta d'una instantània de la societat actual, subjectiva o no, que emprèn des de la monarquia fins a les clavegueres més fosques del poder. No només no deixa indiferent ningú, sinó que, en el poc temps que fa que és a la venda, s'ha convertit en un fenomen editorial: tothom parla d'aquest llibre.

Tot va començar quan David Jiménez, enviat especial a Àsia del diari El Mundo durant més de dues dècades, rep el 2015 l'oferiment de fer-se càrrec de la direcció. Jiménez havia estat massa temps fora, si bé s'havia iniciat en aquella redacció, i coneixia l'esdevenir del diari, on un ERE en seguia un altre. I on els periodistes joves que somiaven convertir-se en els cronistes d'Espanya, i que havien fet d' El Mundo un poderós detractor, ara tenien família i una hipoteca i les contínues crisis de la seva font de treball els havien posat sobre les cordes. El Mundo s'havia deixat portar, segons Jiménez, més vegades de les convenients, per la influència política que pagava els auspicis.

Davant d'aquest panorama, el d'un Titanic que ja ha tocat l'iceberg, Jiménez juga tot el temps el paper de cronista, més que el d'un director, més interessat a treure un bon reportatge que a fer-se càrrec del dinosaure periodístic que li han endossat. I ho aconsegueix, convertint les pàgines d'aquest llibre en un material que atrapa des del primer capítol, amb rivets de novel·la de no-ficció i crònica periodística. Quan el periodisme s'ha convertit en trinxera, el món dels despatxos és zona d'una guerra freda a la qual no està habituat i que l'acabarà expulsant.

Jiménez s'ha d'enfrontar a un mitjà amb una història particular, que ha tingut un mateix director durant vint anys, Pedro J. Ramírez, i on en menys d'un lustre ocupen el seu lloc fins a cinc persones diferents. Les crisis econòmiques han fet estralls entre la seva plantilla, que s'ha vist en territori hostil per sobreviure. David Jimenez utilitzarà una àmplia bateria de sobrenoms per descriure persones de carn i ossos, com el Cardenal, la Digna, el Dos, Richard Gere, i un llarg etcètera. Ningú surt il·lès en el seu relat.

Es pot palpar, alhora, certa frustració en Jiménez, només va estar un any al capdavant del colós informatiu -366 portades-, malgrat que li havien promès el lapse de tres anys per canviar de rumb el diari. Frustració que es barreja amb cert ajust de comptes que es llegeix entre línies. Jiménez, com tot periodista de raça, no té miraments en explicar la veritat, implicant uns i els altres.

«Ets la nostra última bala», li van dir per convèncer-lo, encara que ell ja veia el que l'esperava (dues vagues, 160 acomiadaments i tensions amb l'empresa i la redacció). Per això fa la sensació que, en moltes de les seves pàgines, Jiménez se sent usat com el paraigua d'un xàfec que no feia més que enfosquir l'horitzó. Tot i els detractors, a la venjança implícita i el parcial del relat, El director esdevé un llibre necessari, no només per a periodistes, sinó per a qui vulgui comprendre la nostra era, on el món de la informació ho decideix gairebé tot.