Fins i tot els que defensem que la pel·lícula interactiva Bandersnatch és un punt d'inflexió en la percepció de la narrativa televisiva assumim que Black Mirror ja no és el que era. L'etapa a Netflix de la sèrie de Charlie Brooker ha donat unes quantes alegries, però els capítols s'allarguen massa, algunes històries són indignes de la marca i les seves denúncies s'han fet massa òbvies. Tot això ha tocat fons a la cinquena temporada de la sèrie.
En aparença, la cinquena de Black Mirror, formada per tres episodis d'una hora, manté els grans trets de la sèrie: trames vinculades al paper de la tecnologia a les nostres vides, advertiments sobre els perills de no saber-la dosificar i personatges abocats a situacions al límit de la moralitat. Però si rasques els enunciats, si t'entretens a analitzar les estructures dels episodis i les seves conclusions dramàtiques, t'adones que no tenen el nivell necessari per formar part de la marca. Tots tres són bones anècdotes mal explicades. Comencem pel primer i també el menys dolent, Striking Vipers. És la història d'un home amb un matrimoni rutinari a qui el seu millor amic regala un videojoc que els permet posar-se literalment al cos del protagonista d'una mena de Street Fighter. S'hi pot lluitar, però també tenir sexe. Els dos amics acaben mantenint una relació al món virtual, fent trontollar la seva vida personal i fins i tot replantejant la seva sexualitat. Una bona idea mal executada (de nou, massa llarg, massa explicatiu, massa obvi) que només redimeix un bon final i la presència d'intèrprets com Anthony Mackie, Yahya Abdul-Mateen II i Nicole Beharie.
La cosa encara s'agreuja més amb els dos altres episodis que formen aquesta temporada, Smithereens i Rachel, Jack and Ashley Too. El primer, sobre un home que segresta el treballador d'una totpoderosa companyia tecnològica per poder parlar amb el seu fundador; el segon, sobre una adolescent que pot accedir a la vida de la seva ídol de la música -paper que interpreta Miley Cyrus- per acabar descobrint que no és el que sembla. Ambdós episodis són molt diferents entre ells, perquè mentre un vol ser un tens thriller bàsicament ambientat dins un cotxe, l'altre juga als codis de la comèdia juvenil per reflexionar sobre les aparences a la societat de l'espectacle. Però comparteixen errors: a banda de la molesta dilatació de les trames, són d'un moralista que tira d'esquena i la seva afiliació a la marca Black Mirror és més discutible. Urgeix que Brooker i Netflix facin una reflexió sobre el seu producte, perquè si el continuen desnaturalitzant acabaran per lapidar el seu prestigi.
