21 de juny de 2019
21.06.2019

Signes i premonicions

En el marc del Festival (A)Phònica, el Puntal de les Arts presenta avui (19.30) una videoinstal·lació de l'artista Benet Costa

21.06.2019 | 12:02
Signes i premonicions

El jove Werther imaginat per Goethe escrivia la seva carta de contingut més lacònic el 16 de juny de 1772: «Sí, no soc pas sinó un vianant, un pelegrí damunt la terra! Sou alguna cosa més, vosaltres?». Amb aquest interrogant aforístic, l'esperit romàntic afirmava la seva condició erràtica assumint, al mateix temps, la impossibilitat de definir aquest «jo» mutable si no és a partir de les complexes relacions establertes al llarg del camí. La història és prou coneguda: Caïm, vagant pel món per expiar la seva culpa, va ser el primer pelegrí, tal com ho van ser els seus pares expulsats del Paradís i obligats a cercar en l'ampli món un «lloc» on començar una nova existència. Hi havia també, des de l'antiguitat, grans santuaris pagans esdevinguts llocs de peregrinació: a Egipte i Mesopotàmia o, en especial, les nombroses comunitats panhel·lèniques atretes per Delfos o Olímpia. Els hebreus, errants pel desert, van dirigir-se al Temple de Jerusalem de la mateixa manera que els musulmans ho van fer —i ho fan— a la Meca. Però quin sentit té peregrinar? Pelegrí era, i és, la persona que, assumint la seva condició d'estranger, emprèn un camí cap a un indret determinat. L'objectiu final d'aquest «caminar» no és altre que el d'avançar en aquest trobament —no podem parlar de retrobament— frustrat, permanentment, per la vida estàtica. I l'art? La possibilitat d'un pelegrinatge artístic ens acosta a aquell tipus de caminar que resseguia la ruta de les relíquies: objectes o restes físiques d'algun personatge sagrat de les quals es pretenia rebre algun tipus d'influència benèfica.

Sigui com sigui, els peregrins contemporanis —com ara Benet Costa— han de pagar un preu que, de fet, ens afecta a tots, és a dir, el preu que implica haver-nos emancipat de pressa i corrents: som adolescents sense sostre ni equipatge. La necessitat imperiosa de fugir de casa, per més ruïnós i asfixiant que pogués resultar-nos el cau familiar (la «pintura» és una llar inveterada), no justificava obviar les maletes. Tampoc té gaire sentit, quan es decideix emprendre un viatge que s'endevina definitiu, desconèixer o relativitzar la importància del destí: no calen coordenades precises però sí, com a mínim, una certa intencionalitat capaç de distingir, per exemple, el nord del sud o el litoral de la muntanya. Modernitat i precipitació són sinònims: dos mil anys no s'esbandeixen com si res. Volem dir que quan abans entenguem que l'estructura que suporta el nostre pensament és, amb escassos matisos, d'arrel judeocristiana, abans podrem dissenyar-ne l'enderroc i, donat el cas, la reconstrucció. La idea és que Descartes, patriarca oficial de la modernitat, en va fer prou omplint de contingut nínxols biològics desatesos (oblidats) per la divinitat. L'Ego sum lux mundi del Pantocràtor de Taüll donava pas, pràcticament d'un dia per l'altre, al Cogito ergo sum racionalista. La culpa, si podem dir-ne així, és de Feuerbach: l'anomenat «gir antropològic» representa l'eufemisme teològic més formidable de la història de la humanitat. Ras i curt: «Com més gran és el Déu, més petits són els homes que se l'han inventat».

Doncs això: Nietzche va matar un déu ferit de mort per Feuerbach. Amb tot, la idea de sagrat va sobreviure, en gran mesura, gràcies a la divinització del paisatge. Nietzsche, és clar, també era conscient d'aquest, diguem-ne, desplaçament: «Quan deixarem d'estar obcecats —escrivia l'alemany a La Gaia Ciència (1882)— per totes aquelles ombres de Déu? Quan haurem desdivinitzat completament la natura? Quan ens serà a la fi permès, a nosaltres els homes, començar a ser naturals, a naturalitzar-nos, amb la pura naturalesa, la naturalesa recobrada, la naturalesa alliberada?». Passen els anys i la cosa, a desgrat de l'autor d'El naixement de la tragèdia, no millora: seguim errant (en les dues accepcions del terme) de l'única manera que sabem fer-ho, a saber, traginant una gran creu a l'esquena que té el pes exacte que prové de la memòria que acumula. No ha d'estranyar-nos, per tant, que el vídeo de Benet Costa visiti indrets on abans l'autor havia fet pleinairisme: el fet que l'autor nasqués el 1957, a Sant Esteve de Guialbes, l'havia de marcar per força a l'hora de relacionar-se amb un paisatge de terraprims, d'orografies suaus puntejades harmònicament per petites masses forestals i per dòcils conreus de secà; si la seva vocació havia de ser la pintura, aleshores també sembla inevitable que els seus tempteigs inicials estiguessin encaminats a representar aquell univers rural, de ressonàncies encara arcàdiques, perfectament acotat des de la talaia natural que suposen els poc més de 180 metres del Puig Blanques on s'aferra el seu poble...

Però els terraprims, com un cert tipus de pintura, ja fa temps que llangueixen sota el pes inexorable de la modernitat. Anar a la recerca dels signes i de les premonicions, sembla voler-nos dir Benet Costa, només s'aconsegueix quan hom és capaç d'escoltar els Goigs de Sant Mer com si fossin els cants dels ocells: abolides les jerarquies, potser és viable recuperar el sentit del món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook