L'escenari és la Londres de la Segona Guerra Mundial, que muta del bon viure prebèl·lic a l'infern en què es convertirà la ciutat sota el bombardejat de la maquinària nazi. Que la guerra es faci tan patent, que mentre els amants jeuen al llit escoltin el xiulet de les bombes, torna l'amor valent, gairebé un desafiament.

Però no és un amor convencional, és un afer. Ella, Sarah -un dels personatges femenins més vius de Graham Greene-, està casada amb Henry, un funcionari que la guerra, que tot ho canvia, elevarà a la primera fila després de ser destinat a armaments. Maurice Bendrix és un escriptor de segona línia que desitja incorporar el personatge d'un funcionari a una de les seves novel·les. En el transcurs de les entrevistes per saber com és, com viu, com es desenvolupa, s'enamora i comença un idil·li amb la seva dona. Els amants, amagats rere l'aparença dels bons costums, i que parlen d'amor amb un deix platònic, en el pla real es comporten cada vegada més com animals salvatges. Com l'escena en què fan l'amor a terra, recolzats sobre un simple coixí, mentre el marit reposa malalt al pis de dalt.

Vargas Llosa, que escriu l'epíleg, defineix Graham Greene com un escriptor catòlic, mentre que el mateix Greene deia odiar aquest encasellament, qualificant-se com «un catòlic que escrivia». Potser en l'època en la qual Greene va publicar aquest llibre, es va editar per primera vegada el 1951, el desafiament a les creences catòliques encara era tema en voga. Avui dia, en el seu retorn a les llibreries, potser el que subjau, més que el desafiament a aquest déu catòlic, és l'amor en paral·lel a la mort, a la guerra, a la catàstrofe, que salta de la Segona Guerra Mundial fins la nostra època.

Ella deixarà l'escriptor. I llavors aquest començarà un laberint mental en què es tancarà en el repàs del passat, i del qual no podrà sortir fàcilment, sinó que es veurà obligat a donar-se una vegada i una altra topades contra les seves parets. Fins i tot arribarà a contractar un detectiu, tan còmic com maldestre: si l'ha deixat, és que l'ha deixat per un altre. I l'afer, que és més aviat un ménage à trois, on la vida del matrimoni i la de l'escriptor semblaven haver-se posat d'acord (un acord tàcit), es converteix en un infern. El va deixar per aquest amant?

Res millor com la tornada a les llibreries d'una novel·la com El final del affaire. Un clàssic en tot l'ampli sentit de la paraula. Amb aquesta capacitat per explicar el present, i on la guerra, brutal i apocalíptica, sembla un joc de nens davant de l'amor, que tot ho pot.

Greene, provinent d'una família influent britànica, es va llicenciar en història i amb prou feines sortir de la universitat es va bolcar al periodisme. Poc després va començar a treballar en intel·ligència al MI6, i va viatjar per tot el món, especialment per l'Amèrica Llatina i Àfrica. Al principi les seves obres es van dividir en dos gèneres: novel·les d'intriga, com Brighton, que ell mateix va anomenar «d'entreteniment» (encara que els seus arguments també comptaven amb una banda existencial), i les novel·les de tall més literari i transcendent, com El poder y la gloria, en què fundava la seva reputació.

En anar avançant la seva carrera, tant Greene com els seus lectors van descobrir que les novel·les d'«entreteniment» assolien tant nivell literari com les literàries. De fet, les últimes, com ara Los comediantes o El factor humano, combinaven aquest estil, a més d'una notable comprensió interior dels seus personatges.