El cinema de Jim Jarmusch sempre ha estat inclassificable i molt personal, arribant a transcendir els gèneres a l'hora d'emmarcar les seves històries. Als seus universos particulars sempre hi cap una mica de tot, des del drama més intimista fins a la comèdia més absurda, des del retrat sentimental en clau irònica fins als samurais urbans o els vampirs moderns. Per tant, quan es va anunciar que rodaria Los muertos no mueren, la seva primera pel·lícula de zombis, tampoc va ser una sorpresa, sinó l'acte de coherència d'un gran cineasta que sempre s'ha servit de formes preestablertes per fer uns quants trencaments de guió i, el més important, aprofitar l'avinentesa per fer discursos més profunds del que sembla.

Aquest film no és cap excepció a la regla: partint d'un material prototípic del cinema de morts vivents, fins al punt que en moltes coses recorda el cinema del pare fundador George A. Romero, Jarmusch utilitza un apocalipsi zombi com a pretext per retratar una determinada Amèrica que es resisteix a superar els seus propis marcs mentals. Ho fa, això sí, amb la seva habitual irreverència, a vegades soterrades a seqüències aparentment convencionals, i amb la complicitat d'un grapat d'amics que s'apunten a un bombardeig.

La pel·lícula, doncs, comença com tot relat de zombis, amb un poble extremadament tranquil i on acostuma a no passar-hi res, Centerville, i amb la presentació d'una sèrie de personatges amb rutines i dinàmiques molt marcades. Però un bon dia, sense causa aparent, els morts comencen a sortir de les seves tombes, i els protagonistes hauran d'aprendre a cooperar per sobreviure. No cal dir que l'aventura està plena de burles del propi gènere (fins i tot el nom del poble té un simbolisme determinant) i que el cineasta aprofita per fer unes impagables autoreferències.

En això últim és clau el repartiment, format per vells coneguts de la casa com Bill Murray, Adam Driver, Tilda Swinton, Chloë Sevigny, Steve Buscemi, Danny Glover, Caleb Landry Jones, Rosie Pérez, Iggy Pop, Sarah Driver, RZA, Selena Gomez, Carol Kane i Tom Waits. Atenció a la fotografia del veterà Frederick Elmes, descobert per David Lynch a Eraserhead i Blue Velvet.