Quadern de viatge, narració il·lustrada, Paolo Cognetti torna a les llibreries amb Sense fer mai el cim
El símbol tibetà amb el qual es troba a la muntanya és l'espiral. Aquest donar voltes en cercles en contraposició a aquell altre desig occidental, una meta, fer al cim i clavar una bandera. Paolo Cognetti (Milà, 1978) entén aquest viatge pel Tibet, que es traduirà al rerefons personal, just en complir els quaranta anys, com aquella espiral: envoltar la muntanya, desitjo que ja anticipa el títol d'aquest seu últim llibre traduït al català: Sense fer mai el cim. Sense ser per tot això un moviment ociós en absolut.
És per això que Cognetti es defineix més que com un alpinista, que no com un muntanyista. Tot i que la muntanya de la qual procedeix, l'escriptor viu gran part de l'any aïllat als Alps italians, només en queda la seva idea romàntica. Ja no hi ha una muntanya lliure de vincles amb la ciutat. En part el viatge té aquesta finalitat, buscar aquesta muntanya autèntica. Cognetti troba una paraula concreta per a aquest periple: «Gnaskor», és a dir, vagarejar. Una idea que xoca contra la del pelegrinatge, present en totes les cultures com un camí de purificació. En vagarejar, en canvi, es camina en cercles, en els de l'espiral tibetà, sense cap punt d'arribada ni meta alguna.
Segons els habitants d'aquests confins, les muntanyes estan habitades pels esperits, no només malignes, però sí tots ells severs amb l'home. L'escriptor és conscient que s'ha d'enfrontar al seu, que els obstacles d'un viatge difícil són obra dels dimonis, ansiosos de posar a prova la sinceritat dels pelegrins. El seu dimoni personal està disposat a demostrar tota la seva sinceritat.
«Ki ki, so so», escolta repetides vegades en el camí. El «ki» és el crit de l'àguila en el vent, el «so» és la respiració profunda de la terra. El camí en el qual es troba és el punt on es reuneixen els esperits del vent i de la terra. Si bé durant el camí està guiat per aquest vagarejar, sí que hi ha un punt al qual Cognetti i els amics que l'acompanyen volen arribar, i és a la muntanya de Cristall, considerada sagrada perquè des del seu cim es veu el Kailash. D'acord amb la mitologia hindú, Shivá, el déu de la destrucció, resideix en la cimera d'aquesta llegendària muntanya, per això és sagrat i es prohibeix el seu pas, i per veure'l cal fer-ho des de muntanyes limítrofes.
D'acord amb totes les religions que reverencien la muntanya, trepitjar els vessants de la muntanya Kailash és un pecat. Els vilatans diuen que els dimonis que s'han aventurat a ofendre Shivá d'aquesta manera han mort tots en l'intent. Per això els pelegrins, com el mateix Cognetti fa, giren al voltant, a la base, en sentit de les agulles del rellotge, el que augura bona fortuna. L'escriptor juga amb la mitologia de la regió, i la pròpia, i la de tota la literatura, per treure partit a un llibre que aviat troba profunditat i que porta el lector a realitzar el seu propi periple.
Cognetti ha treballat com a documentalista, i ha estat molts anys un enamorat de Nova York; allà hi va passar temporades abans d'anar-se'n a viure, amb trenta anys, a un poble dels Alps italians. El seu anterior llibre traduït al català, Les vuit muntanyes, ha estat publicat en trenta-nou països amb gran èxit per part de la crítica i els lectors i ha estat guardonat amb el Premi Strega, el Prix Medicis Étranger i l'English Pen translate Award.
