19 de juliol de 2019
19.07.2019
Literatura. Novetats

«La distància fins al cirerer»: Tots els nens tenen por de la foscor

Publicat en català per Editorial Amsterdam, relata en la veu d'una nena la vida sota la «boirina de Stargardt», malaltia poc comuna que amenaça en llevar-li la vista

19.07.2019 | 00:24
Paola Peretti.

Mentre Mafalda deixa de veure, comença a veure. Aquesta és la paradoxa del llibre La distància fins al cirerer, aquest meravellós i commovedor relat en la veu d'una nena de nou anys que està a punt de quedar cega, i que és conscient. Mentre els ulls coneixen la foscor, el seu interior s'inventa una nova realitat, plena de personatges fabulosos, on cohabiten amb altres que ja coneix dels llibres, com el Petit Príncep o les Amazones. Mafalda lluitarà contra aquesta foscor que la pren del món «visible». I amb això donarà la volta a aquella sentència; tots les nenes tenen por de la foscor, doncs ella, que en tenia, ja no en té.

Mafalda la coneix bé, la foscor. És una càmera sense portes ni finestres, amb monstres que t'agafen i et mengen en silenci. «Jo només temo per la meva foscor, la que tinc dins dels ulls», assegura. La nena perdrà la visió a causa d'una malaltia poc comuna com és la de «boirina Stargardt», que ataca una de cada mil persones. Stargardt era un oculista alemany que fa ja més de cent anys va descobrir la malaltia. Es va adonar que les persones que pateixen aquesta mena de «boirina» comencen a veure taques negres i que aquestes taques es van fent més grans, fins a tornar-se gegants i, per això, per veure-hi millor, cada vegada que la pateixen s'acosten més a les coses.

«Sé que alguna cosa no va bé. Encara que sigui una nena de quart de primària, m'assabento de tot. La núvia del meu cosí diu que té un tercer ull. Ella és hindú i porta un punt rodó pintat sobre el front. M'agrada que ho pensi, encara que jo en tindria prou amb que em funcionin els dos que ja tinc», assegura. «M'agrada obrir la finestra i mirar fora les nits de tardor com aquesta, perquè no fa fred i es veuen la lluna i l'estrella polar brillant amb intensitat. La mama diu que són els fanals i el misto de Jesús. A mi el que m'interessa és comprovar que cada dia hi són». És en aquests dies quan comença la llista, que titula «la llista de Mafalda». Aquesta llibreta, que serà el seu diari personal, la comença amb «coses que desitjo moltíssim (i que ja no podré fer)», a manera de comiat de tot aquell món en el qual li cal la vista. Com que es tracta d'una nena, a la llista es numeren anhels innocents com no poder tenir una amiga íntima o jugar a futbol amb els nois de la seva classe. Comptar totes les estrelles, pilotar un submarí, fer senyals de llum a la nit per la finestra. Cada capítol començarà amb una d'aquestes coses que ja no podrà fer, i aquests al seu torn pertanyeran a la distància a la qual pot veure el cirerer al qual s'enfila a l'escola, que s'inicia en els 50 metres i que es redueix dràsticament.

Mafalda contarà com perd la vista amb esdeveniments simples de la seva vida quotidiana, com no encertar una pilota que li llança un noi en un esbarjo o llençar una tassa en el moment menys pensat. La ceguesa, que s'acosta a la velocitat d'un tren, la retira del cercle de les seves amistats i la duu en una nova solitud a la qual, sap, pertany.

La distància fins al cirerer conté aquesta essència que fa recordar El Petit Príncep, un llibre gairebé infantil per la forma en què està escrit, però que és en realitat una immersió profunda en el món adult en el qual es tracten temes com el sentit de la vida, la solitud, l'amistat, l'amor i la pèrdua. I on les coses no són com semblen. L'acceptació no és renúncia, no veure no és precisament no veure.

Paola Peretti, nascuda el 1986 a prop de Màntua, va créixer a la província de Verona, on viu i on ensenya italià a nens immigrants. Igual que la protagonista de la seva novel·la debutant, l'escriptora també pateix d'una malaltia ocular. «M'estic quedant cega», assegura amb valentia en les entrevistes després del llançament del llibre, que està sent furor de crítica i venda, i abans que això succeeixi ha volgut escriure aquest llibre, que reflecteix part del procés.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook