matías crowder
Per les pàgines de Tell hi pul·lulen un univers d'històries entrellaçades en el cosmos del cèlebre i fictici arquer de la independència suïssa, com l'ambició d'un cineasta sexagenari que repassa la seva vida darrere de la seva pista o el jove a qui contracta per escriure les peces d'aquest puzle interminable. Amb la mateixa punteria, l'escriptor argentí Martín Lombardo (Buenos Aires, 1978), psicòleg i professor de Literatura Llatinoamericana a la Universitat de Baiona (França), munta aquest trencaclosques d'històries, de vides, de pel·lícules, per portar al lector per aquest viatge a través de la ment humana i de l'estranyament davant nosaltres mateixos.
La seva carrera com a psicòleg influeix en les seves novel·les?
És difícil saber-ho. Intueixo que en la idea de l'exploració del llenguatge. Crec, sobretot en el cas d'aquesta novel·la, en la idea de com les històries que s'expliquen, i les que no, forgen les nostres identitats, sempre tan trencadisses.
D'on venen les històries que explica en la seva literatura?
Almenys en aquesta novel·la aquesta idea va ser clara, de la pregunta de com allò ficcional entra a la realitat. D'aquí parteix: d'un home que té la hipòtesi que descendeix de l'arquer Tell, sense importar-li que segurament Tell sigui un mite.
Sembla voler ficar-se al cap dels seus personatges.
En la novel·la, la idea de buscar els rastres de Tell i del món de les fotos i de les pel·lícules sobre l'arquer va enrarint a la realitat mateixa. De fet, la novel·la s'interroga sobre el que pot passar a portar el cinema a la vida, d'esborrar la diferència entre els objectes i les seves representacions.
Per què aquest afany dels personatges de Tell de cercar en el passat els llaços familiars?
Perquè en el passat familiar un troba alguna cosa ominosa, gairebé sinistra, si prenem el sinistre com aquell moment en què allò familiar se'ns torna aliè. Els llaços familiars, les històries, igualment no deixen de ser una ficció, un punt de vista, una obsessió des de la qual s'observa l'univers i s'entén la vida, o una forma de viure-la.
Moltes històries, com la de Tell , giren al voltant d'una poma. Quina diria que és la poma de vostè com a escriptor?
Com a escriptor la poma funciona com un desig: el que produeix plaer, entusiasme, ganes d'escriure, al mateix temps que mai s'hi arriba, sempre apareix per davant. També la poma remet a allò prohibit, i quan s'escriu, un es pregunta també sobre els límits de la literatura; crec que l'escriptura mateixa és una manera de respondre a les preguntes sobre els límits.
Per què va sortir de l'Argentina? No es queda quiet, és mig nòmada.
Me'n vaig anar perquè tenia ganes de viatjar i de viure en altres indrets. I també, em sembla, encara que això ho vaig anar veient amb el temps, me'n vaig anar perquè la distància fa entendre millor o veure millor el lloc del qual un és. També podria dir que me'n vaig anar perquè soc d'una família d'immigrants i també, per així dir-ho, em devia a la pàtria de la immigració.
Aquest nomadisme és el culpable que els seus temes siguin la identitat i la memòria?
El nomadisme em precedeix, ve de la meva família, des de molt abans del meu naixement. A mi em va agradar i ho vaig explotar, però d'altres formes, crec. També crec que ve d'una tradició literària rioplatense: la identitat, la memòria i, com deia abans, les formes en què es barregen el ficional i la realitat són part d'una literatura a la qual m'agradaria pertànyer.
