Res és mai el que sembla i això ho sap bé la família Kleizha, que s'embarca, contra la seva voluntat, en un continu viatge entre la vida i la mort. Maledicció que els obliga a recordar qui són i de quina manera han de suportar l'existència. D'això mateix tracta «Al final uno también muere», de Roberto Valencia (Pamplona, 1972), una profunda sonda cap allò que més es desconeix, el final dels nostres dies.
matías crowder
Diria que és una novel·la sobre la mort o sobre la vida?
Inicialment pretenia amb força ingenuïtat escriure una ficció sobre la mort, però aviat em vaig adonar que ningú pot dir res sobre la mort, ni bo ni dolent. Ningú sap què passa durant la mort o després. La meva novel·la acaba parlant de la vida, que és al darrere de la mort, anticipant-la a cegues.
No ser eterns ens fa millors?
L'eternitat és una altra vivència que ens ha estat vetada. L'eternitat faria desaparéixer un jo narratiu coherent i constant. Quedaríem desmembrats, reduïts a una prolongació temporal que ens faria difusos, anodins, espasmats i cruels. Borges i Simone de Beauvoir ho van veure molt bé en els seus textos.
Però la gent viu com si fos eterna.
Em fa la impressió que sí. Avui dia, l'abundància d'estímuls ens permet oblidar el raonablement higiènic que és aturar-se en algun moment a reflexionar sobre el fet que la pròpia vida no durarà sempre. És clar, el memento mori (recorda que moriràs) és amarg i cruel. Però també és cruel, em sembla, malgastar els minuts en aquesta mena d'orgia perpètua que és la immortalitat fingida.
És impossible pensar la mort?
No és possible pensar la mort. No és possible endinsar-nos en el seu espessor, si el té, mitjançant cadenes de raonaments. Sembla que la mort és la desaparició, l'aniquilació, però des de l'òptica del sentit, ignorem si és que respon a algun fonament previ o resulta que és tan atzarosa com sembla ser-ho la vida.
Si l'home, gràcies a la tecnologia, es tornés etern, estaria preparat?
No estem preparats per a l'eternitat, ni per a gairebé res en realitat. Quan vam adquirir el llenguatge, ens passem la vida sencera intentant dominar-lo. El mateix per la capacitat de raonar, la sexualitat o les capacitats físiques: quan tot just comencem a entendre com funcionen, ens arriba l'ocàs. Imagina't per a aquest altiplà repetitiu i absurd de l'eternitat, en el qual resultaria impossible establir etapes, graus o fases. L'eternitat seria el temps de la desproporció, de la indeterminació, el no procés. Qui pot aguantar això?
De què es tracta aquesta mort en la qual no mors?
En la meva novel·la els personatges moren però no moren, i el resultat és la pèrdua de la identitat. No cal dir-ho, però hi ha un vincle entre la vida humana i la identitat. En la meva novel·la, quan la vida es fa defectuosa perquè la mort s'incrusta en els seus intersticis, s'emporta per davant la identitat dels personatges. La seva memòria, concretament. Suposo que la mort és la pèrdua absoluta de la identitat.
La ironia i aquest humor que figura en el llibre sembla una forma d'enfrontar-ho.
És imperatiu treure ferro a la tragèdia, única manera de viure amb seny. D'altra banda, l'humor ens ofereix matisos en què la serietat mai arriba.
Després d'escriure una novel·la sobre la mort, sap alguna cosa d'ella?
Ningú sap gran cosa sobre ella -res, m'atreviria a dir. Després d'escriure la meva novel·la em vaig adonar que tractar d'esgarrapar algun tipus de coneixement a aquest tema era summament presumptuós. Em salva la coartada que aquesta pretensió me l'havia proposat explícitament. Estic convençut que la literatura no serveix per assentar dogmes sinó per explorar una mica els temes que ens inquieten. Només això: explorar.
