El «tema lliure» era aquella redacció que se'ns demanava a l'institut, després que el professor semblava esgotar en aparença tots els temes, i que obria la possibilitat de redactar sobre el que ens venia de gust. Senzilla en aparença, poc després es notava la dificultat de la tasca, sobre què escriure, què paga la pena explicar. Una pregunta que l'escriptor xilè Alejandro Zambra aprofundeix contra ell mateix: què és l'escriptura, qui és el mateix escriptor, quina necessitat i càrrega explosiva contenen les paraules. De tot això tracta Tema libre, aquesta confluència d'assaig, biografia, crònica i ficció que escriu Alejandro Zambra en un viatge cap a la creació literària. Una crida, alhora, a comprendre les seves regles per desobeir-les, posar-les de caps per dalt, desactivar tots els mecanismes.

«Obligats al tema lliure descobríem, amb una quota d'angoixa, que no teníem tema», diu Zambra, i afegeix: «Vam descobrir que no necessitàvem tema, que escriure podia ser una sorollosa forma de quedar-nos callats». I utilitzant una frase de Fogwill remata: «Escrivim per no ser escrits, però ens escriuen igualment».

Zambra utilitza històries que varien entre la ficció i la realitat. Ell mateix diu, amb total ironia, que és autobiogràfic en un 32 per cent, per fer blanc en una diana preferida, Xile, el seu país natal. Sembla voler convèncer-nos d'un bàndol, com si fes servir una careta, per després, quan ja té gairebé convençut el lector, atacar-lo, demolir la seva estructura, tornar a deixar-lo sol. Això mateix fa en el capítol El amor después del amor, on sembla criticar els argentins, històrics i suposats rivals dels xilens, per després, des de l'experiència, criticar Xile, comentar que almenys a Buenos Aires, si ho volgués, podria casar-se amb un home, una cosa que seria impensable al seu país. El mateix fa amb el relat de la seva vida a Mèxic, des d'on aborda un altre dels temes conflictius, l'avortament, país on és lliure i gratuït, a diferència del país transandí.

Zambra sap explicar. És un narrador experimentat. El lector, a les seves mans, sap que serà criticat, que riurà amb les seves històries i que li arribaran al cor. Que en el seu ampli ventall de personatges descriurà aquella Amèrica Llatina viva i incapaç de quedar-se quieta, com si d'un retrat es tractés, per a qualsevol definició.

És al capítol Autorretros hablados, una sèrie de xerrades i conferències que dicta en diverses universitats, on explica la història que, per les seves classes, ell sempre solia presentar-se amb una valisa amb rodes que li facilitava portava llibres. Les bromes dels seus alumnes no es feien esperar: «Professor, el van fer fora de casa i ara viu a l'oficina». Resultava que, justament aquell dia, l'havien fet fora de casa. És també en aquestes pàgines on realitza un profund assaig sobre com la manera d'escriure afecta directament el que escrivim, des d'un pergamí enrotllable estil Kerouac dictat a màquina, als escriptors que encara escriuen a mà, com Javier Marías. I com arribem als llibres, que ja no venen en el format habitual, per a un escriptor que com ell, per a qui els llibres eren inaccessibles, Zambra va créixer llegint les grans obres en fotocòpies anellades. Tot això en una època en què les paraules s'han tornat més transitòries, més peribles, més esborrables que mai.

Els temes són tan diversos com dispersos, en aparença, ja que aviat tornen, amb aquesta força centrífuga de la seva prosa, al centre: la creació literària, la vida, l'amor, Xile.

Sembla impossible no subratllar frases d'aquest llibre com: «Avui més que mai l'escriptor és algú que construeix sentit ajuntant trossos. Tallant, enganxant i esborrant». O: «El que ens importa d'un llibre està associat a la sensació que en les seves pàgines hi ha una cosa que no vam entendre del tot». I això és el que ens deixa Tema lliure, aquesta visió per començar a desentendre el món.