No hi ha dubte que Amazon Prime Video va guanyant enters en termes de producció, perquè les seves sèries són cada vegada més ambicioses i espectaculars, però si bé a The Boys va fer diana, a Carnival Row es queda a mig camí de tots els seus propòsits. I és una llàstima, perquè aquesta sèrie fantàstica conté elements que la podrien haver convertit en objecte de culte.

El punt de partida és molt prometedor. Ens situa en un món alternatiu en què els humans i les criatures fantàstiques van lliurar una sagnant guerra i la van guanyar els primers, cosa que va convertir els segons en marginats socials o fins i tot en esclaus. En una societat de clara inspiració victoriana, humans i éssers sobrenaturals mantenen una fràgil convivència mentre un grup anomenat El Pacte es dedica a perseguir i eliminar tota criatura que es troba. Enmig d'aquest clima, un detectiu investiga una sèrie de crims que semblen no discriminar per origen, i que apunten a una amenaça com ningú no havia vist fins ara. En paral·lel, Vignette, una fada que busca la manera d'alliberar els seus, reapareix a la vida del protagonista després d'un passat en comú en què no es van acabar de tancar les ferides. Els responsables de Carnival Row ho tenien tot a favor per treure molta punta a aquestes premisses: un embolcall formal espectacular, unes quantes picades d'ullet als clàssics del gènere i una atractiva parella protagonista, formada per Cara Delevingne i Orlando Bloom.

Però no rutlla. Si bé és cert que tècnicament és enlluernadora i té una arrencada molt potent, la trama s'encalla massa sovint en els clixés i en la recreació innecessària en les seves pròpies troballes formals. No acaba de decidir què vol ser: si una faula romàntica d'aires tràgics, un thriller sobrenatural, un slasher amb bèstia salvatge o una metàfora dels conflictes polítics del nostre temps. Insinua molt, però no acaba de desenvolupar res. Com si ho volgués refiar tot a una estètica que efectivament és molt funcional, però s'esgota com a reclam a partir del segon episodi. Tampoc no hi ajuda gaire que ni Bloom ni Delevingne siguin un prodigi de talent i expressivitat, ni que els guionistes insisteixin a escriure diàlegs tan pomposos com buits que arriben a fer-se irritants. El millor acaben essent els efectes visuals i el disseny de producció, i també la bona feina de secundaris com Indira Varma, Simon McBurney, Leanne Best, Arty Froushan, Jamie Harris, Anna Rust, Tracey Wilkinson, Jared Harris, Alice Krige, Denis Lyons, Jamie Marshall, Roy McCrerey o Tamzin Merchant.