27 de setembre de 2019
27.09.2019

Jaime Rosal: «La realitat resulta difícil de pair»

«Ruido de Sables»: Jaime Rosal complia dotze fantàstics relats protagonitzats per una sèrie de personatges que, en un intent fortuït d'escapar de la realitat, viuen assetjats pels seus somnis

27.09.2019 | 00:00
Jaime Rosal: «La realitat resulta difícil de pair»

El relat que dona títol al llibre fa esment a aquesta tensió que travessava la democràcia espanyola, encara en bolquers, i que acabarà de quallar amb l'intent colpista de 1981. És un dels excel·lents relats, carregats d'un delicat humor negre, amb el qual l'escriptor Jaime Rosal dibuixa una Catalunya sempre contradictòria i fluctuant, on els seus personatges prefereixen levitar en realitats inventades abans de treure el cap a la dura realitat. La lluita contra la quotidianitat de la vida, que se'ls fa insuportable, fa de nexe conductor i de bàlsam per a les ferides.

Febrer de 1981, corre la veu a Madrid que no es deixa de sentir un persistent «ruido de sables».
Alguns alts comandaments d'un exèrcit privilegiat durant quaranta anys de dictadura no acceptaven el nou estat de coses que els obligava a respectar la recentment aprovada constitució democràtica que limitava el seu poder. A més, estaven horroritzats amb la legalització del partit comunista, que suposava haver d'acceptar la presència en la vida política espanyola del seu tradicional enemic. Per a la nounada democràcia, l'intent colpista va suposar un test de resistència. Si el cop triomfava, es demostraria el fracàs del nou règim i el retorn al totalitarisme reaccionari, però, segons es va veure, la democràcia havia quallat. Tot va quedar en un ensurt, això sí, molt desagradable i que va donar origen a tota mena d'especulacions.

Qui són els que es conjuren en el llibre?
Entès com a conjunt de contes, la «conjura» és variable, segons la situació que es planteja en cada relat, encara que en conjunt preval una evocació del passat sense cap mica de nostàlgia.

Els seus personatges viuen víctimes dels seus somnis. De vegades, aquests es converteixen en un càstig, més que un consol. És millor ser realista?
L'enfrontament amb la realitat pot suposar terribles frustracions, així la capacitat d'ensomni allibera l'individu del tedi quotidià. La realitat a seques resulta molt difícil de pair, cal deixar volar la imaginació.

Quines són les fantasies pròpies de l'autor?
Pertanyen al secret del sumari (riu).

La doble realitat en què juguen diversos dels personatges, d'una banda una aparença normal, per l'altra una caixa fosca dels desitjos.
Ah!, el desig! Concretament, en el relat Los adioses, el desig aflora després de romandre durant diversos anys latent. Un cop de sort farà que el protagonista fregui la seva quimera per comprovar que és un producte de la imaginació.

Hi ha una militant d'ERC que fa la promesa a la Verge que no tindrà sexe amb el seu marit fins a l'arribada de la independència. Si la parella fos real, quan hauria d'esperar el marit?
Sota pena de tractar-se d'un dogma religiós, no es pot esperar sine die l'adveniment d'un fet incert, mal els pesi a alguns, com és la independència d'un territori de la UE quan el més sensat en ple segle XXI, al meu entendre , és mantenir-se units per afrontar tots els reptes que s'acosten. Aquest personatge de la història és un exemple del desballestament característic dels fanàtics.

Parla d'un altre temps. En què s'ha convertit Catalunya?
n aquest «altre temps» crec que en general la gent era més feliç i més assenyada perquè no demanava la lluna en un cove. Com a barceloní puc afirmar que la meva ciutat era el motor cultural, artístic i musical d'Espanya. Ara no passem d'aquest provincialisme catet imbuït pel secessionisme que ha propiciat la fugida de tants talents, ja que tota activitat d'índole cultural ha de rendir homenatge a certs condicionaments polítics de sobres coneguts per tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook