04 de octubre de 2019
04.10.2019
Música. Novetats

No me pises que llevo chanclas torna per reivindicar la «guasa» amb el disc «Rock con tomate»

La formació sevillana recupera la seva essència amb un treball en què no hi falten les lletres desenfrenades i els ritmes propis del seu particular «agropop»

04.10.2019 | 00:52
No me pises que llevo chanclas.

Han passat vint-i-cinc anys des que va irrompre a totes les ràdios comercials aquell mític tema que parlava d'un canari que s'havia mort. Allò va ser el 1994 i ara, l'autor d'aquell gran èxit, el grup sevillà No me pises que llevo chanclas, torna a la càrrega amb Rock con tomate, un nou àlbum d'estudi de lletres desenfrenades, farcides de guasa i música intensa, en què entra en joc la gastronomia i la frescor. Aquests trets són el principal ingredient del seu estil propi, al qual van batejar com a «agropop». Amb tres discos d'or i dos de platí a l'esquena, Rock con tomate (El Volcán, 2019) serà el seu desè disc, que compta amb la col·laboració de Varry Brava, José María Sagrista i Astola i Ratón.

«Envoltats des de petits per camps de tomàquets, i les bases dels americans de Rota i Morón, un dels punts forts per on va entrar el rock a Espa-nya, hem gravat un disc més fort que el vinagre de Xerès. Amb la intenció que el personal gaudeixi del bon rotllo i la bona música, que és el nostre objectiu, i d'alimentar el nostre directe, que és, probablement, el que sempre ens ha donat la vida», apunta el vocalista Pepe Begines.

A finals dels vuitanta un grapat d'amics músics va formar No me pises que llevo chanclas. Van començar les seves aventures a la localitat sevillana d'Utrera l'estiu del 87, després d'unes vacances per la costa gaditana, on ja començaven a prendre forma les seves primeres cançons entre festes i rialles amb guitarres de pal. Pop, rock, reggae o flamenc eren alguns dels diferents estils que havien influït en les seves vides i que van donar com a resultat el seu propi, que van batejar com a «agropop». Lletres desenfadades i música intensa són els seus principals ingredients i donen sempre molt de joc a la improvisació i la frescor.

Entre l'any 1989 i 2000, van arribar a enregistrar un total de deu discos i van obtenir per les seves vendes diversos discos de platí i or. També els seus vídeos són molt elaborats, premiats en diferents festivals com el de Vitòria o el premi Ícar al grup revelació a principis dels noranta.

Després d'unes llargues vacances, de gairebé una dècada, la formació va decidir tornar a escena amb l'enregistrament d'un altre àlbum el 2009, que portava per títol Superhéroe agropó. En aquesta nova etapa, la banda també va llançar He visto un O.V.N.I (2015) i un parell de recopilatoris amb els seus grans èxits.

Col·laboradors de luxe

Al llarg de tots aquests anys de trajectòria sobre els escenaris, la banda sevillana no ha deixat mai d'envoltar-se de col·laboradors de luxe. Pels seus treballs han passat els millors engi-nyers del país i han col·laborat amics com Kiko Veneno, Raimundo Amador, Andrés Calamaro, Pablo Carbonell, Tomasito, Muchachito Bombo Infierno, Canijo de Jerez, Teo Cardalda (Golpes Bajos/Cómplices), Miguel Costas (Siniestro Total), Bernardo Vázquez (Los Refrescos) o Alfonso Aguado (Inhumanos).

Després del llançament del seu nou àlbum en directe 25 años de agropop, gravat al març de 2016 al teatre Quintero de Sevilla com a començament de la nova gira, i el documental Por humor a la música, produït per la productora La Mirada Oblicua, No me pises que llevo chanclas no han dubtat ni un moment a tornar amb un treball que, si bé dificilment aconseguirà les cotes d'èxit obtingudes en el segle passat, de ben segur serà molt agraït pels seus seguidors amb temes com El Tomate Cantante.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook